Páginas

miércoles, 14 de julio de 2010

Temps al temps

Tenim tot el temps del món, però tan sols un moment per dir les coses. Però què cal dir? Si no ho sabem necessitem més d'un moment per poder expressar tot allò que voldríem,  i quan aquest instant ha passat, ja no ens caldrà dir res o no és el moment per dir quelcom. Tot té un moment i un lloc.
Cal trobar les paraules adequades o si més no trobar-ne alguna. Sovint no val allò de "digues el primer que se't passa pel cap", potser serà perquè no se't passa res o perquè no trobes com dir-ho o perquè voldries trobar una cosa millor a dir. En el fons saps què has de dir, què vols dir, només cal que fer-ho sortir; però quan? això no ho saps. 
Et quedes en blanc, no saps per on començar, com continuar, molt menys com acabar. Et cal un moment de reflexió, un moment d'inspiració, tenir la ment oberta per a qualsevol idea, pensament, sentiment... per qualsevol cosa. Aquest el pots trobar en qualsevol lloc, a qualsevol hora, en qualsevol estat. Més tard, sense ser-ne conscient d'haver-hi pensat, et ve allò que havies d'haver expressat. Però ja no ets on havies de ser, ja ha passat el moment de deixar-ho anar.

Voldria dir més coses de les que dic, trobar les paraules en el moment adequat, voldria posar en ordre tot el què em ronda pel cap. Però cadascú és com és i necessita temps al temps.
Podria dir que el meu moment de reflexió, d'inspiració, el trobo just una estona abans d'adormir-me, tot i que fàcilment em puc abstreure a qualsevol lloc. Inconscientment, o conscientment i ja per costum, faig  un repàs mental de tot el dia que ha passat. Llavors és quan surten les paraules o quan canviaria alguna cosa  que s'ha fet. Però ja és tard, el moment ja va passar, el que es va fer ja està fet. No serveix de res desdir-se'n.
Llavors també és quan em pot sortir alguna cosa que pot derivar a això, a aquest escrit per exemple. He d'aprofitar l'ocasió perquè un cop em llevi pel matí ja no recordaré res. En realitat no cal adormir-se per oblidar el que s'ha pensat. Per això és que acostumo a dur a sobre, a la bossa, uns bolígrafs, no saps pas quan et poden deixar penjada,  i uns fulls en brut, cal reutilitzar. Sovint tinc la temptació de compar-me un netbook, sovint em passa que un cop obert l'editor al PC em flueixen més fàcilment les paraules. Però soc conscient que l'acabaria no  portant a sobre, tot per simple comoditat. Algú em podria dir que soc tradicional, algú ja m'ho acostuma a dir, però no ho crec pas. Una altra cosa és el que pot semblar.
De vegades penso que voldria tenir alguna mena de màquina que capti automàticament els pensaments, no una de manual, que d'aquesta ja en tinc. Una que poses per escrit tot allò que em ronda pel cap, ja que normalment em venen idees quan menys ganes tinc d'escriure.
En realitat potser no cal deixar-ho anar tot de cop, tot té el seu temps oportú, si ara no sé com continuar, potser un altre dia ja sortirà. Potser és que no és el moment o potser és que no serà veritat. Però quan més hi penso, més em fa pensar.
I com sempre, em sembla que he tornat a divagar. Però això és el que fa el meu "processador de pensaments" manual, tot surt com surt.

3 comentarios:

  1. Ualeee Jess!!! Jo també he pensat més d'un cop quant útil seria tenir una màquina que capti els nostres pensaments, tot i que per seguretat m'agradaria més que no ho fes automàticament sinó sota estricte desig de l'amo :).
    Sovint em passa que just en el moment en què menys ganes d'escriure tinc més paraules, frases, idees se m'acudeixen. I llavors sento una espècie de culpabilitat de no aprofitar aquell moment d'inspiració, però tanco els ulls per un segon i continuo parlant amb mi mateixa, no en veu alta però amb les mateixes paraules...A vegades agafo paper i boli i escric frases que no acabaran enlloc, però sols a vegades. Sento plaer quan escric, gaudeixo de plasmar cada paraula, cada coma, cada espai en blanc. Crec que hauria de ser més constant, de trobar (o voler dedicar) més temps a escriure...en definitiva crec que és per mi la millor teràpia, o ho és plorar? Uhm...no ho sé.
    En quant a dir les paraules adequades en el moment exacte no sé què dir-te. Parlo cinc cops més que tu però estic segura de que molts cops no dic el que realment voldria dir o hauria de dir i que la majoria de les ocasions el moment no és l'indicat.
    Per tant Jess, tu saps que "Pots parlar", i els que encara no hem après, almenys del tot, a interpretar el teu llenguatge propi de mirades i somriures estarem encantats de trobar les paraules que a vegades ens manquen de tu allà on sigui que el teu boli, els teus papers en bruts i la teva imaginació ens portin.

    Un besito!!!

    ResponderEliminar
  2. la màquina és automàtica pq només q l'amo pitji un botó ja et treu els pensaments, no pq ho faci quan ella vol xD
    ohh i tant q escriure es la millor terapia, no cal q m'ho diguis jajajja

    si apreneu a interpretar el que dic, les mirades i els somriues m'aviseu que m'ho apunto pq jo encara no ho sé...

    ResponderEliminar
  3. soleeets!

    bravo pels escrits d'una i l'altra :)

    ResponderEliminar