Va de llibres IV

La cultura sucumbe bajo el volumen de la producción, la avalancha de letras, la locura de la cantidad. Por ese motivo te digo que un libro prohibido en tu país significa infinitamente más que los millones de palabras que vomitan nuestras universidades.

                                            Milan Kundera, La insoportable levedad del ser

Després de deixar-ho de banda gairebé un any esperant el moment per una lectura "més lleugera", vaig començar '¿Hay alguien ahí fuera?' (2006) de Marian Keyes. No era el primer llibre ni de l'autora ni de la saga de les germanes Walsh que llegia però si no recordo malament, que ja podria ser, seria el que més m'ha agradat d'aquests, potser és que era el moment, per això que va esperar un any.

Amb passatges narrats en flashbacks dins una narració en present, es presenten els cors trencats, la soledat, la depressió, la comèdia, la bogeria i els desastres quotidians d'una gran i variada família.

"«Tenía que volver a Nueva York para buscarle. Quizá no le encontraría pero tenía que intentarlo. Lo único que sabía era que aquí no estaba.»
(...)
 Pero la vuelta a Manhattan no iba a aclarar nada en la vida de Anna Walsh: no solo llevaba consigo sus cicatrices sino que, aparentemente, ya no podría contar con Aidan. Quizá Anna debería dejar de buscar, pero ¿podrá?"

Canviant potser radicalment de registre, i tornant a una lectura que ja vaig començar fa un temps, recupero 'One flew over the cuckoo's nest' (1962) de Ken Kesey. El títol ve d'una rima que recorda de la seva àvia el narrador: "One flew east, one flew west, one flew over the cuckoo's nest". Volent dir que cadascú és amo de seguir el seu destí encara que sigui en diferents direccions que la resta.

L'autor basa la novel·la en les seves experiències com a voluntari per experiments sobre drogues psicodèliques amb les quals psiquiatres d'un hospital de California assajaven per a futurs usos terapèutics. 

El protagonista "fingeix" estar boig per escapar de les exigències de la presó i és destinat a una sala d'hospital psiquiàtric dirigida per una sàdica i totpoderosa Gran Infermera. Des de la seva arribada combatrà en una guerra contra ella i el seu sistema repressiu.

"(...) how society is what decides who's sane and who isn't, so you got to measure up."

Canviant a un gènere més divulgatiu amb caires científics em recomanen 'El cerebro femenino' (2010) de Louann Brizendine, calificat per l'autora com una mena de manual femení que es centra en la complexa interrelació que existeix entre la salut mental d'una dona, les connexions al cervell i la seva química. Es barreja l'experiència clínica de l'autora i els estudis d'investigació d'altres neurocientífics durant els últims 10 anys. Les conclusions que es poden extreure poden tenir molt sentit comú per alguns o una heretgia per altres. Es discuteixen des de les raons biològiques del perquè les nenes tendeixen a jugar amb nines i no amb cotxes fins a les raons neurològiques del perquè les dones pensen menys en el sexe que els homes i com, en el seu desig de produir nadons genèticament superiors, poden tenir més relacions extramatrimonials del que la seva parella imaginaria.

"Los cerebros masculino y femenino son diferentes por naturaleza. Pensad en esto. ¿Qué ocurre si el centro de comunicaciones es mayor en un cerebro que en otro? ¿Qué, si el centro de la memoria emocional es mayor en uno que en otro? ¿Qué, si un cerebro desarrolla una mayor aptitud para captar indicios en los demás que la posee el otro cerebro? En este caso, nos encontraremos ante una persona cuya realidad dictaría que sus valores primarios fueran la comunicación, la conexión, la sensibilidad emocional y la reactividad. Esta persona estimaría tales cualidades por encima de todas las demás y se sentiría bloqueada por otra persona cuyo cerebro no captara la importancia de dichas cualidades. En síntesis tendríamos a alguien dotado de un cerebro femenino."

Revisant els volums de la col·lecció 'Obres Mestres de la Literatura Contemporània' de la biblioteca de casa, trobo 'A sangre fría' (1966) de Truman Capote. Novel·la basada en els sis anys d'investigacions del periodista sobre el cas d'assessinat d'una familia, lligats i acribillats per desconegus sense cap móvil aparent, a un petit poble de Kansas al 1959 i que barreja opinions dels personatges del poble, entrevistes a policies encarregats del cas i amics intims de la familia. Desprès de la detenció dels assesins continuá la investigació a la presó. Degut a l'espera de l'execució dels assesins per tal de poder acabar la novel·la, aquesta va trigar sis anys en publicar-se. Segons l'autor, 'Escriure el llibre no em va resultar tan difícil com haver de viure amb ell'.
Més que una història de violència, es un retrat de la societat americana dels anys seixanta i del seu sistema polític i judicial.

"Antes de que lo amordazara, el señor Clutter me preguntó y ésas fueron sus últimas palabras, quiso saber como estaba su mujer, si estaba bien. Y yo le dije que sí, que muy bien, que estaba a punto de dormirse (...) Y no es que le estuviera tomando el pelo. Yo no quería hacer daño a aquel hombre. A mi me parecía un señor muy bueno. Muy cortés. Lo pensé así hasta el momento en que le corté el cuello.
(...) Pero no me dí cuenta de lo que había hecho hasta que oí aquel sonido. Como de alguien que se ahoga. Que grita bajo el agua. Le di la navaja a Dick (...) le entró pánico. Quería largarse de allí. Pero yo no le dejé. El hombre iba a morir de todos modos, ya lo sé, pero no podía dejarlo así. Le dije a Dick que cogiera la linterna y lo enfocara. Cogí la escopeta y apunté. La habitación explotó. Se puso azul. Se incendió. Jesús, nunca comprenderé como no oyeron el ruído a treinta kilómetros a la redonda."

Cercant altres títols pendents es troben d'altres prou interessant com per engrossir la llista, d'aquests en surt 'Fantasmes' (1986) de Paul Auster, tot i que 'decepció' era comú a les crítiques. La segona novel·la que composa 'The New York Trilogy' En aquest es relata un cas aparentment sencill, 'White' contracta a 'Blue' per seguir a 'Black' que viu a 'Orange Street'. S'inicia així una novel·la policíaca però que va adquirint aviat una dimensió metafísica. Entre el misteri i l'enigma metafísic: qui és el culpable? què és ser culpable?
'Blue' comença a convertir-se en 'Black' sense adonar-se'n i acaba tornant-se un altre.

"Es bastante extraño, estar vivo sólo a medias en el mejor de los casos, ver el mundo sólo a través de las palabras, vivir sólo a través de las vidas de otros. "

Seguint amb la saga de distòpies, una lectura prou lleugera, el relat de Harlan Ellison '¡Arrepiéntete, Arlequín!, dijo el señor Tic-Tac' (1965), amb un rerefons prou profund. Comença amb un fragment de 'Desobediència civil' de Henry David Thoreau en el qual es denuncia que la sumissió a un rellotge porta a l'home a ser una màquina més. Aprofundint en aquesta idea, es presenta un món on tot es regeix per la precisió d'un rellotge, tot mesurat i calculat.  En aquest món distòpic custodiat per 'The Ticktockman', apareix l'heroí-terrorista 'Harlequin', estrafolari bufó que s'oposa al sistema provocant retards.

"En realidad crearon un método para cercenar la extensión de vida de las personas. Si uno se retrasaba diez minutos, perdía diez minutos de vida. Una hora de retraso merecia idèntico lapso de revocación. Si alguien persistía en su impuntualidad, podía encontrarse con que, un domingo a la noche, llegaba una notificación del Maestro Custodio del Tiempo en la que se le informaba que su tiempo había concluido, y que sería 'desactivado' en lunes a las doce del mediodía, y que tuviera a bien dejar en orden sus asuntos, caballero, dama o bisexual"

Endinsant-me en una densa lectura, tal i com es podria deduir del títol, regal de Sant Jordi, començo 'La insoportable levedad del ser' (1984) de Milan Kundera. Classificada a vegades com filosòfica, però que segons l'autor va més allà de la filosofia i la psicologia, tractant de trobar l'esència existencial dels personatge, es narra la història d'amor, gelosia, sexe, traicions i mort. Però també de debilitats i paradoxes que marquen la vida de dues parelles amb destins entrellaçats. El que sembla una simple anècdota (gelosia, terceres persones, idealismes) es converteix en reflexió sobre els problemes filosòfics que afecten a cadascú de nosalters, tots els dies. Ambientada en Praga al 1968, és una de les obres representatives de la crítica comunista a l'Europa de l'est.

"Las preguntas verdaderamente serias son aquéllas que pueden ser formuladas hasta por un niño. Sólo las preguntas más ingenuas son verdaderamente serias. Son preguntas que no tienen respuesta. Una pregunta que no tiene respuesta es una barrera que no puede atravesarse. Dicho de otro modo: precisamente las preguntas que no tienen respuesta son las que determinan las posibilidades del ser humano, son las que trazan las fronteras de la existencia del hombre."

Tornant a recuperar volums de la biblioteca de casa, torno al segle XVIII amb 'Eugénie Grandet' (1833) de Honoré de Balzac. Novel·la del cicle 'La comedia humana', on através d'un estudi psocològic profund es descriu un dels pecats capitals més freqüents, l'avarícia. El pare de la familia Grandet, personatge malaltissament mesquí, sense escrúpold, no dubta a destruir la vida dels qui l'envolten, fins i tot de la seva filla Eugénie, per mantenir inalterable el seu patrimoni.

"¿No és un sol el déu en què la gent creu, el Diner totpoderós, representat per una sola fesonomia? Els dolços sentiment de la vida, en aquell quadre, ocupaven un lloc secundari; només era possible de trobar-los en tres cors purs, es de Nanon, Eugénie i la seva mare."

Cercant una altra distòpia, Fahrenheit 451, que no descarto començar més endavant, vaig trobar títol interessant del mateix Ray Bradbury, 'Cronicas marcianas' (1950). Es tracta d'una sèrie de relats sense una línia argumental lineal fiza, però amb la mateixa referència contextual i temporal. Narra l'arribada a Mart i la colonització del planeta per part dels humans, fet que provoca la caiguda de la civilització arciana i l'extinció dels seus habitants. Els habitants de la Terra somien amb reproduir al planeta vermell una civilització de hot-dogs, comodes sofas i llimonada al porxo. Però els colons també porten al seu equipatge enfermetats i mostraràn molt poc respecte per una cultura planetaria, misteriosa i fascinant. Es tracten temes com la guerra, l'impuls d'autodestrucció de l'home, el racisme i la petitesa de l'home davant la natura i l'univers.

"Sabían cómo vivir con la naturaleza, y cómo entenderla. No trataron de ser sólo hombres y no animales. Cuando apareció Darwin cometimos ese error. Lo recibimos con los brazos abiertos y también a Huxley y a Freud, deshaciéndoos en sonrisas. Después descubrimos que no era posible conciliar las teorías de Darwin con nuestras religiones, o por lo menos así lo pensamos. Fuimos unos estúpidos. Quisimos derribar a Darwin, Huxley y a Freud, pero eran inconmovibles. Y entonces, como unos idiotas, intentamos destruir la religión.
Lo conseguimos bastante bien. Perdimos nuestra fe y empezamos a preguntarnos para qué vivíamos. Si el arte no era más que la derivación de un deseo frustrado, si la religión no era más que un engaño, ¿para qué la vida? La fe había explicado siempre todas las cosas. Luego todo se fue por el vertedero, junto con Freud y Darwin. Fuimos y somos todavía un pueblo extraviado.
- ¿Y estos marcianos encontraron el camino? – preguntó el capitán.
- Sí. En Marte aprendieron a combinar ciencia y religión para que funcionaran juntas, y se enriquecieran así mutuamente, sin contradecirse."

Vaig intentar començar 'El tiempo de las palabras azules' i '18Q4, el primer no va suscitar el meu interés i el segon era massa pesat, portablement partlant. Així que vaig optar per un altre títol interessant que vaig trobar juntament amb 'Cronicas marcianas', he de dir que les primeres pàgines no m'incitaven a continuar la lectura, però a mesura que avançava més m'intrigava.

"When a true genius appears in the world, you may know him by this sign, that the dunces are all in confederacy against him." 

                        Jonathan Swift (Thoughts on Various Subjects, Moral and Diverting)

'La conjura de los necios' (1962) de John Kennedy Toole, es va publicar postumament al 1980 gracies a la tenacitat de la mare de l'autor desprès de trobar el manuscrit. Disparatada, àcida, divertida, amarga i inteligent novel·la amb situacions desproporcionades de tragicomedia. El protagonista, un ésser inadaptat, anacrònic que somia amb que una forma de vida medieval, i la seva moral, tornin a regnar al món, però que, contra la seva voluntat, viu en un món capitalista on es veu obligat a treballar.

"Sin duda, todas estas pseudopedantes críticas no hacen más que alimentar mi ego y darme diversos puntos de vista para describir a esos mongoloides y toscos que hacen elocuencia de su inteligencia. Llegué a la conclusión de que son todos unos cerdos y nunca van a comprender mi delicada psique.

(...)
sólo me relaciono con mis iguales, pero como no tengo iguales no me relaciono con nadie"

Ara cap al proper títol per començar 'Va de llibres V'.

Anteriorment: "Va de llibres" , "Va de llibres II" i "Va de llibres III"

 

Relatos I: Tenemos que hablar

Entré en casa sin hacer ruido, quería darle una sorpresa. Salía de la ducha cuando llegué. Escuché como abría la mampara sin evitar, como siempre, darle un leve y sonoro golpe al cristal. Sabía que le encontraría. Él siempre llega a casa a la misma hora, con la misma prisa, con el mismo ánimo; siempre pone, nada más llegar, el mismo disco, des de la misma canción; siempre se equivoca en la misma frase, debe de gustarle más así; siempre va dejando un rastro de ropa por todo el pasillo, hasta el baño, siempre tarda lo mismo en ducharse, siempre lo mismo en secarse. Siempre lo mismo de siempre. Pero aquel día tardaba más de lo habitual. ¿Por qué?  

Mientras tanto preparé café, el que le gusta, el que siempre le ha gustado, el que compra el mismo día de cada mes en la misma tienda. El café estaba listo pero él aún no había salido del baño. ¿Qué hacía tanto rato ahí dentro? Sin darme cuenta el volumen del reproductor de la habitación había subido y no podía escuchar sus pasos. Él seguía sin aparecer.

De repente la música dejó de sonar, y la puerta de entrada se abrió y cerró. Se había marchado, sin verme, sin saludarme, sin avisarme, sin tan si quiera notar mi presencia. Como ocurría habitualmente, como ocurría des de hace ya demasiado tiempo.

Hacía días que no coincidíamos, él se marchaba antes de mi llegada, cuando él entraba yo ya había salido. Los dos debíamos saber que esto no podía seguir así pero no hacíamos nada para cambiarlo.

Salí en su busca, tenía tiempo de llamarle. Tendría que salir por la portería cualquiera que fuera su destino, justo debajo de la ventana del salón. Antes ya había visto el coche aparcado delante del edificio. Siempre aparca en el mismo sitio, justo delante de la lavandería, también justo debajo de la ventana del salón.

Salía del portal cuando me asomé por la ventana. No me escuchó llamarle, o no quiso escucharme. Vi como entraba en un coche situado en doble fila delante de la puerta de entrada. A penas podía ver quien conducía. Solo pude distinguir un más que afectuoso saludo. ¿Pero a quien? No cabía duda que se trataba de una mujer, una larga melena reposaba en sus hombros durante el largo abrazo. El vehículo me resultaba familiar. Más tarde recordé que lo había visto más de una vez aparcado justo delante de la lavandería, justo debajo de la ventana del salón, justo donde él siempre aparcaba el suyo.

Fue la gota que colmó el vaso. No sabía que hacer, como reaccionar a unos hechos más que evidentes. Una cosa era la ya habitual falta de comunicación y otra muy distinta esa traición.

Volví a poner la música. La misma canción con la que siempre inicia el ritual después de su llegada. Cogí las tazas, me senté en su sillón de lectura y bebí mi ya frío café. Al acabar la canción, me levanté y arrojé su taza aún llena contra el reproductor. La siguiente canción ya no se escucharía. Le dejé una breve nota encima del ya inservible aparato y me marché.

Máquinas

Está programado para activarse siempre a la misma hora, durante un número concreto de días consecutivos o no, después de un corto reposo nocturno, aparentemente inactivo, aparentemente recargando batería. Sí, aparentemente, nunca deja de estar operativo, siempre alerta ante cualquier evento no programado, imprevisto, ante cualquier contratiempo, aunque  no siempre se produzca una rápida reacción.  Este estado de reposo será necesario para un intento de correcto funcionamiento. Aunque seguramente dentro de un tiempo necesite algún arreglo, cambio de piezas, por el momento funciona aceptablemente, aunque siempre podría mejorar.

Seguidamente inicia un proceso de arranque sencillo, normalmente sin contratiempos, una puesta en marcha rutinaria, verificando el correcto funcionamiento de todas sus partes, una preparación para sus siguientes tareas, algo más complejas. Aún no puede rendir al cien por cien, en realidad, nunca estará en condiciones de rendir al cien por cien, aunque se quiera vender lo contrario. Necesita algo de combustible para el primer arranque total, para intentar llegar a un estado de 'alto rendimiento' más adelante.

Unos minutos después, en modo economizador, no se le permite malgastar recursos momentos antes de que se requiera su servicio, inicia la espera hasta el que será su puesto. En esa cola se servicios, otros muchos como él esperan su turno. Cajas negras que almacenan información confidencial o no, maquinas con interconexiones o sin ellas. Complejos o sencillos mecanismos que deambulan hacía su creído destino con complejos o sencillos procesos y tareas a llevar a cabo.  

Todo organizado siguiendo un riguroso horario, si por algún motivo se produce algún percance durante la espera, surgirá una aglomeración exaltada e inesperadas consecuencias que deberán ser tratadas sin prisas, pero aparentemente sin pausa. El avance puntual de sus siguientes tareas, procesos programados para su desarrollo en un determinado momento, dependerá de como se traten los contratiempos anteriores.

Suponiendo un progreso sin incidentes, llegado su turno, ejecutará, en un intento de modo 'alto rendimiento' continuo durante los próximos indeterminados minutos, un complejo proceso dinámico que dependerá de las variables introducidas, diferentes en cada instante de tiempo.

Pasados esos indeterminados minutos volverá a la cola de servicios a esperar su turno. Indeterminados, sí, dependerán de la evolución, positiva o negativa, ya que los resultados no tendrán relación alguna con la demora. Y todo esto equivalente, similar, que no igual, para el resto de mecanismos, para todos y cada uno de ellos, durante un indeterminado tiempo, hacia un indeterminado fin, sin un determinado motivo mas que existir para cualquier fin.

Acabado su tiempo en cola, retomará un estado de reposo nocturno para volverse a activar, siempre a la misma hora, durante un número concreto de días consecutivos o no.

 http://jeremymayer.com/2/Artist.asp?ArtistID=18688&Akey=23SVCF6T

La petite mort

La pequeña muerte, también conocida como 'La petite mort' en francés, hace referencia al período refractorio que ocurre después del orgasmo sexual. Este término ha sido interpretado generalmente para describir a la pérdida del estado de conciencia o desvanecimiento post-orgásmico que sufren las personas en algunas experiencias sexuales.

De manera más amplia se puede referir al gasto espiritual que ocurre luego del orgasmo, o a un corto período de melancolía o trascendencia, como resultado del gasto de la "fuerza de vida".

El famoso momento orgásmico donde los amantes se pierden. Cuando la sexualidad se fusiona con la muerte, ese misterio atroz y fascinante por el cual los cuerpos someten al ser, lo embriagan,lo destruyen.

No nos da risa el amor cuando llega a lo más hondo de su viaje,
a lo más alto de su vuelo: en lo más hondo, en lo más alto,
nos arranca gemidos y quejidos, voces de dolor, aunque sea jubiloso dolor,
lo que pensándolo bien nada tiene de raro,
porque nacer es una alegría que duele.
Pequeña muerte, llaman en Francia a la culminación del abrazo,
que rompiéndonos nos junta y perdiéndonos nos encuentra
y acabándonos nos empieza.
Pequeña muerte, la llaman;
pero grande, muy grande ha de ser, si matándonos nos nace.


                                                                                   Eduardo Galeano                               

Quien nada, no se ahoga...

Tendría muchas cosas que contar, pero nada que escribir. Podría explicar que estoy sentada en una roca mirando al mar, con una fuerte brisa lateral que apunto esta de hacerme perder los papeles, aquellos que siempre me acompañan y los que últimamente no se gastan; que 'Dead Memories' me susurra estancias de la vida seguido de 'Du Hast' que siempre me recordará a un ya desaparecido As; que mirando la orilla intento no pensar, y es algo que, aunque parezca mentira, acostumbro a lograr, hasta que un 'Servesssa, beer, Servesssa (pausa esperando respuesta) agua, fanta', me hace volver a la realidad, ya que del consumismo una no se puede escapar ni en una roca al final de un 'Prohibit el pas'.

Todo esto es verdad, al igual que banal. Porque quien nada, no se ahoga, porque en realidad hay veces que es mejor omitir (que no mentir), porque a veces no hay un 'algo' que contar simplemente porque no se sabe explicar; porque no siempre se quiere relatar aquello que te da que pensar; porque la curiosidad mató la felicidad del pobre ignorante ...

Va de llibres III

Los libros son maestros que nos instruyen sin palmetazos ni castigos, sin palabras ásperas y sin ira. Si se acerca uno a ellos, nunca están dormidos. Si se les interroga no ocultan nada. Si se les interpreta mal, no protestan. Si no se les entiende, no se ríen de uno. 

 Cicerón            

Dos anys més tard i 38 llibres més que fullejats espero que "Va de llibres" no s'aturi en aquesta tercera entrega, tot i que el ritme de lectura continua alentit...

Recuperant el llistat d'autors extrets de llibres llegits, vaig començar per Henry Miller, i després d'un intent frustrat de començar 'Primavera Negre' i 'Tròpic de Càncer, que ja recuperaré més endavant, em vaig inclinar per 'Dies tranquils a Clichy' (1956). On relata una part de la seva vida a un París feliç, passejant per la Place de Clichy i altres indrets de Montmartre advertint que són un veritables aparador del sexe. Amb una escriptura impulsiva i original que fou motiu de polèmica en els "ben pensants", i de diversos processos que l'acusaven de pornografia.

"Cal donar-li un sentit a la vida, pel fet mateix que la vida manca de sentit."

Recull de relats d'un jove Marcel Proust és "L'indiferent i altres relats" (1893-1896). Tracta temes com el pas del temps, la mort, l'aristocràcia, l'esnobisme, la figura de la mare i el petó de bona nit, l'amor, la gelosia i fins i tot la pròpia homosexualitat.

"El vel de mentides començava a despendre's davant els seus ulls i era impossible preveure quant duraria (...). Tanmateix li quedava una esperança de que hagués mentit, de que la seva indiferència hagués estat fingida."

Canviant totalment de gènere, vaig avançar la lectura de "Somien els androides amb ovelles elèctriques?" (1968) de Phillip K. Dick, a la visió particular i llunyana de la novel·la que donà lloc al film "Blade Runner" (1982). Situada en un, aleshores, futur 1992, dins una societat que segueix un moviment religiós/filosòfic anomenat "Mercerisme", es relata un malson tecnològic amb un tema principal, la realitat, l'imprecís límit entre allò natural i allò artificial. Dins els excepcionals pensaments futuristes de l'autor, com la "caixa d'empatia", es plantegen diverses reflexions filosòfiques: la importància de la possessió d'un animal real, la integració dels androides en un món humà, l'extensió del concepte "compartir", etc.

"Som màquines, estampades com tampons d'ampolla. És una il·lusió aquesta de què existeixo realment, personalment. Només soc un model de sèrie."

Començo llavors amb tres llibres de Murakami, ni trilogia ni del mateix Murakami. El primer i trobat de rebot és "Piercing" (1994) de Ryu Murakami. Una historia a un Japó actual, trepidant, dura i alhora d'una tendresa extraordinària. Una família feliç sinó fos perquè cada nit, el protagonista s'asseu a mirar el bressol de la seva fill amb un punxó de gel a la mà i un desig visceral de fer-lo servir contra ella.

"Era com si pogués veure amb els seus propis ulls com la ràbia li recorria tot el cos, de de les puntes dels peus fins al cor i el cervell. Sabia que sense aquella ràbia era incapaç de fer res, que no podia ni tan sols sobreviure."

Canviant de Murakami vaig tornar al Haruki de "El meu amor Sputnik" llegit anteriorment. "Tòquio Blues" (2005) narra l'educació sentimental d'un jove estudiant al Tòquio dels anys seixanta. Escrita amb un to melancòlic i sensual, i amb un ritme molt àgil, narra les angoixes adolescents i el trànsit a l'edat adulta.

"Ara sé perquè em va demanar que no la oblidés. Per suposat, ella intuïa que la meva memòria l'esborraria algun dia. Per això em va demanar: «T'enrecordaràs sempre de què existeixo i de què he estat al teu costat'?."

Del mateix Murakami, "After Dark  (2004) narra les històries entrelligades d'una personatges solitaris entre les dotze de la nit i les set del matí, a la recerca d'una identitat pròpia. Recreacions de les insatisfaccions de la vida urbana i relacions humanes misterioses i delicades.

"No crec que la nostra vida es pugui dividir tan fàcilment entre el que és clar i el que és fosc. Entremig hi ha una zona d'ombres. I admetre i entendre aquesta zona d'ombres és el que fa una intel·ligència íntegra."

Després de veure el segon llibre d'aquest autor a una llibreria, de que la portada em cridés l'atenció i de llegir la particular contraportada (i després de que algú em digués que si ella no entén la contraportada és que el llibre segur que a mi m'agradarà...) vaig anar a la recerca dels dos últims llibres de Mathias Malzieu. Començant per "La mecànica de l'amor" (2007), un conte per a nens i nenes grans, on es pateix per causa d'un cor voluble. El petit protagonista s'endinsa en una aventura quixotesca a la recerca de l'amor. Compte, però! Que cal seguir unes normes:

"Primer, no toquis les agulles del teu cor. Segon, domina la teva colera. Tercer i més important, no t'enamoris mai. Si no compleixes aquestes normes les agulles del rellotge del teu cor traspassaran la pell, els ossos es fracturaran i la mecànica del cor s'espatllarà de nou."

En següent, "L'ombra allargada de l'amor" (2010), Malzieu tracta, amb un punt d'autobiografia, el tema de la mort d'un ésser estimat. Com vèncer el dolor d'una. Com superar la pèrdua d'algú. Aquí un gegant, doctor en ombrologia, serà la clau per superar aquesta desesperació.

"Fes servir l'ombra. Llegeix, somia, descansa, diverteix-te. No cedeixis ni un pam a la desesperació. Serveix-te dels teus somnis. I si s'han trencat, ben enganxats, poden arribar a ser més bells i sòlids que abans."

Recordant el primer llibre d'aquesta 'col·lecció', "1984" de George Orwell, vaig trobar un llibre on és presenta, literalment al títol, una utopia. "Un món feliç" (1932) de Adolf Huxley. Es tracta d'una novel·la de ciència ficció que convida a imaginar una societat futura en què un Estat paternalista manté els seus súbdits sota una droga oficial, on han guanyat els deus del consum i la comoditat sacrificant valors humans essencials, i on els seus habitants son procreats en cadena de muntatge. Una societat on no hi ha lloc al dubte, el sofriment o la incertesa, un món sense llibertat, un món feliç.

"Jo soc lliure. Lliure de divertir-me el que vulgui. Avui dia tot el món és feliç (...). La gent és feliç, té el que desitja, i no desitja mai allò que no pot tenir."

Tornant a històries 'quotidianes' d'un present real o imaginari recupero "Principiants" (1980) de Raymond Carver. Versió original del recull de relats "De què parlem quan parlem de l'amor" abans que el seu editor el modifiqués de manera substancial per publicar-lo al 1982. Es reflecteix l'essència de les coses: una joveneta amb el nòvio al jardí d'una casa entre les despulles materials de la vida del propietari; un home que percep els primers indicis dels perills de la vida adulta; una parella que s'adona que la seva relació s'ha esgotat...

"Però em sembla que només som simples principiants en l'amor. Diem que ens estimem i ho fem, no ho dubto. Ens estimem i ens estimem amb ganes, tots nosaltres."

I com anoto qualsevol autor o llibre que apareix a un dels afortunats lleguits, no podia excloure el  favorit del protagonista de "Tokio Blues". "El gran Gatsby" (1925) de  F. Scott Fitzerald desenvolupa una història a Nova York i Long Island als anys 20 del segle XX. Ha estat descrita sovint com el reflex de l'era del jazz a la literatura d'Estata Units. Tracta la mort, els amors no aconseguits, les festes frenètiques, els ideals romàntics, amb l'alta societat nord-americana de fons, de la qual sobresurt un home misteriós i molt ric, Gatsby.

"Entre gent que beu molt, no beure és un avantatge. Es pot contenir la llengua i a més, és possible calcular qualsevol petita irregularitat particular de forma que els altres estan tan cecs que no la veuen o no els importa." 

Enigmàtics i suggerents, els 'Contes del dia i de la nit' (1885) de Guy de Maupassant són narracions breus (potser massa breus) i palpitants. Personatges maltractats i solitaris, i històries escrites amb ironia i sense sentimentalisme donen lloc a relats inicialment i enrevessadament descriptius però que de seguida t'enganxen fins arribar a un final sovint inesperat. Cada narració deixa intuir un missatge amagat que animen a cercar-lo fins a aconseguir la seva aparició al final del relat.

"D'improvís t'adones de l'horrible misèria de la vida, de l'aïllament de tota, de la buidor de tot, i de la negra solitud del cor que es bressola i s'enganya a si mateix amb somnis, fins a la mort."

I ara estic acabant un llibre que fa gairebé dos anys que em van regalar i que encara no havia començat tot i tenir curiositat per esbrinar de què anava la dedicatòria... Suposo que tenia els meus motius per no començar-lo, pensava que el gènere del llibre no té res a veure amb els que últimament estava llegint,  a més a més del volum de pàgines no gaire portable. Cada llibre té el seu moment i potser que aquest hagi arribat en el just, suposo que en realitat era aquest el motiu pel qual encara no l'havia obert. Comentaris d'aquest i d'altres en la propera recopilació.

Anteriorment: "Va de llibres" i "Va de llibres II"