Va de llibres V

Los libros son hijos inmortales que desafían a sus progenitores.
                                                                                        Platón

Desprès de més d'un any des de l’última entrada de llibres però sense haver-ne acumular gaires malauradament....


"Los elixires del diablo" (1815) de E. T. A. Hoffman és una novel·la gòtica que narra la vida tortuosa del monjo Medardo, model de virtut marcat des del seu naixement pels poders demoníacs i celestials que desprès de prendre els elixirs del diable veu com la seva ànima queda corrompuda per la vanitat i la luxúria. 

Así grité en la tenebrosa oscuridad, pero jsuto debajo de mis pies golpeó con más fuerza y balbuceó: "Jijiji... Jijiji... hermanito... hermanito... Me-dar-do... estoy aquí.. aquí... abre... abre... vamos al bosque... al bosque". Ahora resonaba la voz oscura en m interior como antes lo había hecho en el exterior. Ya la había oído con anterioridad, pero no tan rota y lóbrega. Con horror creía escuchar mi propia voz.

"El Ocho" (1988) de Katherine Neville transcorre entre 1790 i 1973 i narra la recerca d'un llegendari joc d'escacs que va pertànyer a Carlomagno. A les seves peces es pot trobar una formula vinculada a l’alquímia, la maçoneria i les forces còsmiques. Qui intenta recuperar-les pateix amenaces de mort ja que es creu que qui aconsegueixi reunir totes les peces gaudirà de poders il·limitats.

No es magia - lo corrigió Newton - , sino ciencia. La más peligrosa de todas las ciencias, cuyo objetivo es alterar el curso de la naturaleza. El hombre inventó la Razón sólo para que lo ayudase a descifrar las fórmulas creadas por Dios. En todo lo natural hay un código... y cada código tiene una clave.

"Plegarias atendidas" (1987) de Truman Capote narra les peripècies d'un orfe que sobreviu aprofitant-se del seu atractiu, ingeni i versatilitat sexual; convertint-se en una puta d'alt standing i relacionant-se amb els rics i famosos. Històries d'una petita societat propera a Capote que va relatar gairebé sense emmascarar.

Eres un buen chico- me hizo saber Mr. Wallace-. Bueno, ya sé que no eres tan chico, no estoy tan borracho. A la vista está que tienes muchas horas de vualo, pero no importa, eres un buen chico. Lo llevas en los ojos. Ojos heridos. Humillados y Ofendidos. ¿Ha leído a Dostoievski?... Eres uno de sus personajes. Humillado y Ofendido.

"Fahrenheit 451" (1953) de Ray Bradbury es situa a una soicietat imaginada, de caràcter distòpic, a on els bombers tenen la misió de cremar llibres ja que, segons el govern, llegir impedeix ser feliç perque omple d'angoixa; al llegir, els homes comencen a ser diferents quan han de ser iguals, aquest és l'objectiu del gover, que vetlla per tal que els ciutadans siguin feliços i no es qüestionin les seves accions i rendeixin a la feina.

Si no quieres que un hombre se sienta políticamente desgraciado, no le enseñes dos aspectos de una misma cuestión, para preocuparle; enséñale ssólo uno. O, mejor aún, no le des ninguno. Haz que olvide que existe una cosa llamada guerra. (...) Dale a la gente concursos que puedan ganar recordando la letra de las canciones más populares, o los nombres de las capitales de Estado o cuánto maíz produjo Iowa el año pasado. Atibórralo de datos no combustibles, lánzales encima tantos "hechos" que se sientan abrumados, pero totalmente al día en cuando a información. Entonces, tendrán la sensación de que piensan, tandrán la impresión de que se mueven sin moverse. I serán felices, porque los hechos de esta naturaleza no cambian. No les des ninguna materia delicada como Filosofia o Sociologia para que empiecen a atar cabos. Por ese camino se encuentra la melancolia.

"El cas de Charles Dexter Ward" (1927) de H.P. Lovecraft ambientat a Providence i a on es relaten els estranys esdeveniment que envolten al jove protagonista i al seu misteriós avantpassat desaparegut, un estudiós de l'ocultisme, l’alquímia i la necromancia.  El jove comença una investigació de documents i arxius per tractar de recuperar la feina del seu precursor mentre la seva cordura sembla que es degeneri.

Un home té dret a disfressar-se si li resulta útil, sempre que tingui dret d'existir i sempre que no destrueixi a qui el va fer venir des del més enllà de les esferes.

Aquí vaig intentat començar "American Phsyco" (1991) de Bret Easton Ellis, llibre que vaig comprar en el mercat de segona mà Flea Market per 2€. Aquest descriu molt detalladament (aquest va ser un dels motius per no passar de les 20 primeres pàgines juntament amb el fet de tenir-ne més de 400 i no voler carregar-lo amunt i avall cada dia) i en primera persona la vida d'un assassí de Manhattan a finals dels vuitanta.

Tengo todas las características de un ser humano: carne, sangre, piel, pelo. Pero ninguna emoción clara e identificable, excepto la avaricia y la aversión. Está ocurriendo algo horrible dentro de mí y no sé por qué. Mis sangrientas lujurias nocturnas están empezando a apoderarse de mí, me siento letal, al borde del frenesí, creo que mi máscara de cordura está a punto de desmoronarse.

"Homes" (1891) de Paul Verlaine em va tocar en un sorteig d'un programa de ràdio. Es tracta d'un conjunt de poemes eròtics en francès, i la seva corresponent traducció.

Monte sur moi comme une femme
Que je baiserais en gamin
Là. C’est cela. T’es à ta main?
Tandis que mon vît t’entre, lame
Dans du beurre, du moins ainsi
Je puis te baiser sur la bouche,
Te faire une langue farouche
Et cochonne, et si douce, aussi!

Em sembla que em vaig deixar d'apuntar algun llibre per aquí... Igualment però, vaig deixar bastant de banda la lectura amb l'excusa d'esperar que m'arribés l'ebook que vaig comprar, tot i que el "destí" em digués que no havia de deixar el paper...

Començant l'etapa 'ebook' ...

"Metamorfosis en el cielo" (2011) de Mathias Malzieu té com a protagonista al pitjor especialista d'escenes de risc sense xarxa, somni frustrat del qual sempre va ser volar. Degut a una greu malaltia, se li presenta la oportunitat de fer realitat el seu somni.

Yo puedo convertirte en pájaro y curarte, aunque tendrás que asumir todas las consecuencias. Para activar tu metamorfosis, tienes que hacerme el amor.

"Sin noticias de Gurb" (1991) de Eduardo Mendoza relata, gràcies a la sàtira i la paradoxa, la recerca d'un extraterrestre perdut a la ciutat de Barcelona. El narrador, un altre alienigena sense sentit comú, va canviant la seva aparença per poder 'conviure' amb la resta de la ciutat.

El lenguaje de los seres humanos es trabajoso y puerol... Hablan largamente y a gritos, con acompañamiento de ademanes y muecas horribles. Aún así su capacidad de expresión es limitadísima, salvo en el terreno de la blasfemia y la palabra soez.

Anteriorment: "Va de llibres" , "Va de llibres II" , "Va de llibres III" i "Va de llibres IV"

Va de llibres IV

La cultura sucumbe bajo el volumen de la producción, la avalancha de letras, la locura de la cantidad. Por ese motivo te digo que un libro prohibido en tu país significa infinitamente más que los millones de palabras que vomitan nuestras universidades.

                                            Milan Kundera, La insoportable levedad del ser

Després de deixar-ho de banda gairebé un any esperant el moment per una lectura "més lleugera", vaig començar '¿Hay alguien ahí fuera?' (2006) de Marian Keyes. No era el primer llibre ni de l'autora ni de la saga de les germanes Walsh que llegia però si no recordo malament, que ja podria ser, seria el que més m'ha agradat d'aquests, potser és que era el moment, per això que va esperar un any.

Amb passatges narrats en flashbacks dins una narració en present, es presenten els cors trencats, la soledat, la depressió, la comèdia, la bogeria i els desastres quotidians d'una gran i variada família.

"«Tenía que volver a Nueva York para buscarle. Quizá no le encontraría pero tenía que intentarlo. Lo único que sabía era que aquí no estaba.»
(...)
 Pero la vuelta a Manhattan no iba a aclarar nada en la vida de Anna Walsh: no solo llevaba consigo sus cicatrices sino que, aparentemente, ya no podría contar con Aidan. Quizá Anna debería dejar de buscar, pero ¿podrá?"

Canviant potser radicalment de registre, i tornant a una lectura que ja vaig començar fa un temps, recupero 'One flew over the cuckoo's nest' (1962) de Ken Kesey. El títol ve d'una rima que recorda de la seva àvia el narrador: "One flew east, one flew west, one flew over the cuckoo's nest". Volent dir que cadascú és amo de seguir el seu destí encara que sigui en diferents direccions que la resta.

L'autor basa la novel·la en les seves experiències com a voluntari per experiments sobre drogues psicodèliques amb les quals psiquiatres d'un hospital de California assajaven per a futurs usos terapèutics. 

El protagonista "fingeix" estar boig per escapar de les exigències de la presó i és destinat a una sala d'hospital psiquiàtric dirigida per una sàdica i totpoderosa Gran Infermera. Des de la seva arribada combatrà en una guerra contra ella i el seu sistema repressiu.

"(...) how society is what decides who's sane and who isn't, so you got to measure up."

Canviant a un gènere més divulgatiu amb caires científics em recomanen 'El cerebro femenino' (2010) de Louann Brizendine, calificat per l'autora com una mena de manual femení que es centra en la complexa interrelació que existeix entre la salut mental d'una dona, les connexions al cervell i la seva química. Es barreja l'experiència clínica de l'autora i els estudis d'investigació d'altres neurocientífics durant els últims 10 anys. Les conclusions que es poden extreure poden tenir molt sentit comú per alguns o una heretgia per altres. Es discuteixen des de les raons biològiques del perquè les nenes tendeixen a jugar amb nines i no amb cotxes fins a les raons neurològiques del perquè les dones pensen menys en el sexe que els homes i com, en el seu desig de produir nadons genèticament superiors, poden tenir més relacions extramatrimonials del que la seva parella imaginaria.

"Los cerebros masculino y femenino son diferentes por naturaleza. Pensad en esto. ¿Qué ocurre si el centro de comunicaciones es mayor en un cerebro que en otro? ¿Qué, si el centro de la memoria emocional es mayor en uno que en otro? ¿Qué, si un cerebro desarrolla una mayor aptitud para captar indicios en los demás que la posee el otro cerebro? En este caso, nos encontraremos ante una persona cuya realidad dictaría que sus valores primarios fueran la comunicación, la conexión, la sensibilidad emocional y la reactividad. Esta persona estimaría tales cualidades por encima de todas las demás y se sentiría bloqueada por otra persona cuyo cerebro no captara la importancia de dichas cualidades. En síntesis tendríamos a alguien dotado de un cerebro femenino."

Revisant els volums de la col·lecció 'Obres Mestres de la Literatura Contemporània' de la biblioteca de casa, trobo 'A sangre fría' (1966) de Truman Capote. Novel·la basada en els sis anys d'investigacions del periodista sobre el cas d'assessinat d'una familia, lligats i acribillats per desconegus sense cap móvil aparent, a un petit poble de Kansas al 1959 i que barreja opinions dels personatges del poble, entrevistes a policies encarregats del cas i amics intims de la familia. Desprès de la detenció dels assesins continuá la investigació a la presó. Degut a l'espera de l'execució dels assesins per tal de poder acabar la novel·la, aquesta va trigar sis anys en publicar-se. Segons l'autor, 'Escriure el llibre no em va resultar tan difícil com haver de viure amb ell'.
Més que una història de violència, es un retrat de la societat americana dels anys seixanta i del seu sistema polític i judicial.

"Antes de que lo amordazara, el señor Clutter me preguntó y ésas fueron sus últimas palabras, quiso saber como estaba su mujer, si estaba bien. Y yo le dije que sí, que muy bien, que estaba a punto de dormirse (...) Y no es que le estuviera tomando el pelo. Yo no quería hacer daño a aquel hombre. A mi me parecía un señor muy bueno. Muy cortés. Lo pensé así hasta el momento en que le corté el cuello.
(...) Pero no me dí cuenta de lo que había hecho hasta que oí aquel sonido. Como de alguien que se ahoga. Que grita bajo el agua. Le di la navaja a Dick (...) le entró pánico. Quería largarse de allí. Pero yo no le dejé. El hombre iba a morir de todos modos, ya lo sé, pero no podía dejarlo así. Le dije a Dick que cogiera la linterna y lo enfocara. Cogí la escopeta y apunté. La habitación explotó. Se puso azul. Se incendió. Jesús, nunca comprenderé como no oyeron el ruído a treinta kilómetros a la redonda."

Cercant altres títols pendents es troben d'altres prou interessant com per engrossir la llista, d'aquests en surt 'Fantasmes' (1986) de Paul Auster, tot i que 'decepció' era comú a les crítiques. La segona novel·la que composa 'The New York Trilogy' En aquest es relata un cas aparentment sencill, 'White' contracta a 'Blue' per seguir a 'Black' que viu a 'Orange Street'. S'inicia així una novel·la policíaca però que va adquirint aviat una dimensió metafísica. Entre el misteri i l'enigma metafísic: qui és el culpable? què és ser culpable?
'Blue' comença a convertir-se en 'Black' sense adonar-se'n i acaba tornant-se un altre.

"Es bastante extraño, estar vivo sólo a medias en el mejor de los casos, ver el mundo sólo a través de las palabras, vivir sólo a través de las vidas de otros. "

Seguint amb la saga de distòpies, una lectura prou lleugera, el relat de Harlan Ellison '¡Arrepiéntete, Arlequín!, dijo el señor Tic-Tac' (1965), amb un rerefons prou profund. Comença amb un fragment de 'Desobediència civil' de Henry David Thoreau en el qual es denuncia que la sumissió a un rellotge porta a l'home a ser una màquina més. Aprofundint en aquesta idea, es presenta un món on tot es regeix per la precisió d'un rellotge, tot mesurat i calculat.  En aquest món distòpic custodiat per 'The Ticktockman', apareix l'heroí-terrorista 'Harlequin', estrafolari bufó que s'oposa al sistema provocant retards.

"En realidad crearon un método para cercenar la extensión de vida de las personas. Si uno se retrasaba diez minutos, perdía diez minutos de vida. Una hora de retraso merecia idèntico lapso de revocación. Si alguien persistía en su impuntualidad, podía encontrarse con que, un domingo a la noche, llegaba una notificación del Maestro Custodio del Tiempo en la que se le informaba que su tiempo había concluido, y que sería 'desactivado' en lunes a las doce del mediodía, y que tuviera a bien dejar en orden sus asuntos, caballero, dama o bisexual"

Endinsant-me en una densa lectura, tal i com es podria deduir del títol, regal de Sant Jordi, començo 'La insoportable levedad del ser' (1984) de Milan Kundera. Classificada a vegades com filosòfica, però que segons l'autor va més allà de la filosofia i la psicologia, tractant de trobar l'esència existencial dels personatge, es narra la història d'amor, gelosia, sexe, traicions i mort. Però també de debilitats i paradoxes que marquen la vida de dues parelles amb destins entrellaçats. El que sembla una simple anècdota (gelosia, terceres persones, idealismes) es converteix en reflexió sobre els problemes filosòfics que afecten a cadascú de nosalters, tots els dies. Ambientada en Praga al 1968, és una de les obres representatives de la crítica comunista a l'Europa de l'est.

"Las preguntas verdaderamente serias son aquéllas que pueden ser formuladas hasta por un niño. Sólo las preguntas más ingenuas son verdaderamente serias. Son preguntas que no tienen respuesta. Una pregunta que no tiene respuesta es una barrera que no puede atravesarse. Dicho de otro modo: precisamente las preguntas que no tienen respuesta son las que determinan las posibilidades del ser humano, son las que trazan las fronteras de la existencia del hombre."

Tornant a recuperar volums de la biblioteca de casa, torno al segle XVIII amb 'Eugénie Grandet' (1833) de Honoré de Balzac. Novel·la del cicle 'La comedia humana', on através d'un estudi psocològic profund es descriu un dels pecats capitals més freqüents, l'avarícia. El pare de la familia Grandet, personatge malaltissament mesquí, sense escrúpold, no dubta a destruir la vida dels qui l'envolten, fins i tot de la seva filla Eugénie, per mantenir inalterable el seu patrimoni.

"¿No és un sol el déu en què la gent creu, el Diner totpoderós, representat per una sola fesonomia? Els dolços sentiment de la vida, en aquell quadre, ocupaven un lloc secundari; només era possible de trobar-los en tres cors purs, es de Nanon, Eugénie i la seva mare."

Cercant una altra distòpia, Fahrenheit 451, que no descarto començar més endavant, vaig trobar títol interessant del mateix Ray Bradbury, 'Cronicas marcianas' (1950). Es tracta d'una sèrie de relats sense una línia argumental lineal fiza, però amb la mateixa referència contextual i temporal. Narra l'arribada a Mart i la colonització del planeta per part dels humans, fet que provoca la caiguda de la civilització arciana i l'extinció dels seus habitants. Els habitants de la Terra somien amb reproduir al planeta vermell una civilització de hot-dogs, comodes sofas i llimonada al porxo. Però els colons també porten al seu equipatge enfermetats i mostraràn molt poc respecte per una cultura planetaria, misteriosa i fascinant. Es tracten temes com la guerra, l'impuls d'autodestrucció de l'home, el racisme i la petitesa de l'home davant la natura i l'univers.

"Sabían cómo vivir con la naturaleza, y cómo entenderla. No trataron de ser sólo hombres y no animales. Cuando apareció Darwin cometimos ese error. Lo recibimos con los brazos abiertos y también a Huxley y a Freud, deshaciéndoos en sonrisas. Después descubrimos que no era posible conciliar las teorías de Darwin con nuestras religiones, o por lo menos así lo pensamos. Fuimos unos estúpidos. Quisimos derribar a Darwin, Huxley y a Freud, pero eran inconmovibles. Y entonces, como unos idiotas, intentamos destruir la religión.
Lo conseguimos bastante bien. Perdimos nuestra fe y empezamos a preguntarnos para qué vivíamos. Si el arte no era más que la derivación de un deseo frustrado, si la religión no era más que un engaño, ¿para qué la vida? La fe había explicado siempre todas las cosas. Luego todo se fue por el vertedero, junto con Freud y Darwin. Fuimos y somos todavía un pueblo extraviado.
- ¿Y estos marcianos encontraron el camino? – preguntó el capitán.
- Sí. En Marte aprendieron a combinar ciencia y religión para que funcionaran juntas, y se enriquecieran así mutuamente, sin contradecirse."

Vaig intentar començar 'El tiempo de las palabras azules' i '18Q4, el primer no va suscitar el meu interés i el segon era massa pesat, portablement partlant. Així que vaig optar per un altre títol interessant que vaig trobar juntament amb 'Cronicas marcianas', he de dir que les primeres pàgines no m'incitaven a continuar la lectura, però a mesura que avançava més m'intrigava.

"When a true genius appears in the world, you may know him by this sign, that the dunces are all in confederacy against him." 

                        Jonathan Swift (Thoughts on Various Subjects, Moral and Diverting)

'La conjura de los necios' (1962) de John Kennedy Toole, es va publicar postumament al 1980 gracies a la tenacitat de la mare de l'autor desprès de trobar el manuscrit. Disparatada, àcida, divertida, amarga i inteligent novel·la amb situacions desproporcionades de tragicomedia. El protagonista, un ésser inadaptat, anacrònic que somia amb que una forma de vida medieval, i la seva moral, tornin a regnar al món, però que, contra la seva voluntat, viu en un món capitalista on es veu obligat a treballar.

"Sin duda, todas estas pseudopedantes críticas no hacen más que alimentar mi ego y darme diversos puntos de vista para describir a esos mongoloides y toscos que hacen elocuencia de su inteligencia. Llegué a la conclusión de que son todos unos cerdos y nunca van a comprender mi delicada psique.

(...)
sólo me relaciono con mis iguales, pero como no tengo iguales no me relaciono con nadie"

Ara cap al proper títol per començar 'Va de llibres V'.

Anteriorment: "Va de llibres" , "Va de llibres II" i "Va de llibres III"

 

Va de llibres III

Los libros son maestros que nos instruyen sin palmetazos ni castigos, sin palabras ásperas y sin ira. Si se acerca uno a ellos, nunca están dormidos. Si se les interroga no ocultan nada. Si se les interpreta mal, no protestan. Si no se les entiende, no se ríen de uno. 

 Cicerón            

Dos anys més tard i 38 llibres més que fullejats espero que "Va de llibres" no s'aturi en aquesta tercera entrega, tot i que el ritme de lectura continua alentit...

Recuperant el llistat d'autors extrets de llibres llegits, vaig començar per Henry Miller, i després d'un intent frustrat de començar 'Primavera Negre' i 'Tròpic de Càncer, que ja recuperaré més endavant, em vaig inclinar per 'Dies tranquils a Clichy' (1956). On relata una part de la seva vida a un París feliç, passejant per la Place de Clichy i altres indrets de Montmartre advertint que són un veritables aparador del sexe. Amb una escriptura impulsiva i original que fou motiu de polèmica en els "ben pensants", i de diversos processos que l'acusaven de pornografia.

"Cal donar-li un sentit a la vida, pel fet mateix que la vida manca de sentit."

Recull de relats d'un jove Marcel Proust és "L'indiferent i altres relats" (1893-1896). Tracta temes com el pas del temps, la mort, l'aristocràcia, l'esnobisme, la figura de la mare i el petó de bona nit, l'amor, la gelosia i fins i tot la pròpia homosexualitat.

"El vel de mentides començava a despendre's davant els seus ulls i era impossible preveure quant duraria (...). Tanmateix li quedava una esperança de que hagués mentit, de que la seva indiferència hagués estat fingida."

Canviant totalment de gènere, vaig avançar la lectura de "Somien els androides amb ovelles elèctriques?" (1968) de Phillip K. Dick, a la visió particular i llunyana de la novel·la que donà lloc al film "Blade Runner" (1982). Situada en un, aleshores, futur 1992, dins una societat que segueix un moviment religiós/filosòfic anomenat "Mercerisme", es relata un malson tecnològic amb un tema principal, la realitat, l'imprecís límit entre allò natural i allò artificial. Dins els excepcionals pensaments futuristes de l'autor, com la "caixa d'empatia", es plantegen diverses reflexions filosòfiques: la importància de la possessió d'un animal real, la integració dels androides en un món humà, l'extensió del concepte "compartir", etc.

"Som màquines, estampades com tampons d'ampolla. És una il·lusió aquesta de què existeixo realment, personalment. Només soc un model de sèrie."

Començo llavors amb tres llibres de Murakami, ni trilogia ni del mateix Murakami. El primer i trobat de rebot és "Piercing" (1994) de Ryu Murakami. Una historia a un Japó actual, trepidant, dura i alhora d'una tendresa extraordinària. Una família feliç sinó fos perquè cada nit, el protagonista s'asseu a mirar el bressol de la seva fill amb un punxó de gel a la mà i un desig visceral de fer-lo servir contra ella.

"Era com si pogués veure amb els seus propis ulls com la ràbia li recorria tot el cos, de de les puntes dels peus fins al cor i el cervell. Sabia que sense aquella ràbia era incapaç de fer res, que no podia ni tan sols sobreviure."

Canviant de Murakami vaig tornar al Haruki de "El meu amor Sputnik" llegit anteriorment. "Tòquio Blues" (2005) narra l'educació sentimental d'un jove estudiant al Tòquio dels anys seixanta. Escrita amb un to melancòlic i sensual, i amb un ritme molt àgil, narra les angoixes adolescents i el trànsit a l'edat adulta.

"Ara sé perquè em va demanar que no la oblidés. Per suposat, ella intuïa que la meva memòria l'esborraria algun dia. Per això em va demanar: «T'enrecordaràs sempre de què existeixo i de què he estat al teu costat'?."

Del mateix Murakami, "After Dark  (2004) narra les històries entrelligades d'una personatges solitaris entre les dotze de la nit i les set del matí, a la recerca d'una identitat pròpia. Recreacions de les insatisfaccions de la vida urbana i relacions humanes misterioses i delicades.

"No crec que la nostra vida es pugui dividir tan fàcilment entre el que és clar i el que és fosc. Entremig hi ha una zona d'ombres. I admetre i entendre aquesta zona d'ombres és el que fa una intel·ligència íntegra."

Després de veure el segon llibre d'aquest autor a una llibreria, de que la portada em cridés l'atenció i de llegir la particular contraportada (i després de que algú em digués que si ella no entén la contraportada és que el llibre segur que a mi m'agradarà...) vaig anar a la recerca dels dos últims llibres de Mathias Malzieu. Començant per "La mecànica de l'amor" (2007), un conte per a nens i nenes grans, on es pateix per causa d'un cor voluble. El petit protagonista s'endinsa en una aventura quixotesca a la recerca de l'amor. Compte, però! Que cal seguir unes normes:

"Primer, no toquis les agulles del teu cor. Segon, domina la teva colera. Tercer i més important, no t'enamoris mai. Si no compleixes aquestes normes les agulles del rellotge del teu cor traspassaran la pell, els ossos es fracturaran i la mecànica del cor s'espatllarà de nou."

En següent, "L'ombra allargada de l'amor" (2010), Malzieu tracta, amb un punt d'autobiografia, el tema de la mort d'un ésser estimat. Com vèncer el dolor d'una. Com superar la pèrdua d'algú. Aquí un gegant, doctor en ombrologia, serà la clau per superar aquesta desesperació.

"Fes servir l'ombra. Llegeix, somia, descansa, diverteix-te. No cedeixis ni un pam a la desesperació. Serveix-te dels teus somnis. I si s'han trencat, ben enganxats, poden arribar a ser més bells i sòlids que abans."

Recordant el primer llibre d'aquesta 'col·lecció', "1984" de George Orwell, vaig trobar un llibre on és presenta, literalment al títol, una utopia. "Un món feliç" (1932) de Adolf Huxley. Es tracta d'una novel·la de ciència ficció que convida a imaginar una societat futura en què un Estat paternalista manté els seus súbdits sota una droga oficial, on han guanyat els deus del consum i la comoditat sacrificant valors humans essencials, i on els seus habitants son procreats en cadena de muntatge. Una societat on no hi ha lloc al dubte, el sofriment o la incertesa, un món sense llibertat, un món feliç.

"Jo soc lliure. Lliure de divertir-me el que vulgui. Avui dia tot el món és feliç (...). La gent és feliç, té el que desitja, i no desitja mai allò que no pot tenir."

Tornant a històries 'quotidianes' d'un present real o imaginari recupero "Principiants" (1980) de Raymond Carver. Versió original del recull de relats "De què parlem quan parlem de l'amor" abans que el seu editor el modifiqués de manera substancial per publicar-lo al 1982. Es reflecteix l'essència de les coses: una joveneta amb el nòvio al jardí d'una casa entre les despulles materials de la vida del propietari; un home que percep els primers indicis dels perills de la vida adulta; una parella que s'adona que la seva relació s'ha esgotat...

"Però em sembla que només som simples principiants en l'amor. Diem que ens estimem i ho fem, no ho dubto. Ens estimem i ens estimem amb ganes, tots nosaltres."

I com anoto qualsevol autor o llibre que apareix a un dels afortunats lleguits, no podia excloure el  favorit del protagonista de "Tokio Blues". "El gran Gatsby" (1925) de  F. Scott Fitzerald desenvolupa una història a Nova York i Long Island als anys 20 del segle XX. Ha estat descrita sovint com el reflex de l'era del jazz a la literatura d'Estata Units. Tracta la mort, els amors no aconseguits, les festes frenètiques, els ideals romàntics, amb l'alta societat nord-americana de fons, de la qual sobresurt un home misteriós i molt ric, Gatsby.

"Entre gent que beu molt, no beure és un avantatge. Es pot contenir la llengua i a més, és possible calcular qualsevol petita irregularitat particular de forma que els altres estan tan cecs que no la veuen o no els importa." 

Enigmàtics i suggerents, els 'Contes del dia i de la nit' (1885) de Guy de Maupassant són narracions breus (potser massa breus) i palpitants. Personatges maltractats i solitaris, i històries escrites amb ironia i sense sentimentalisme donen lloc a relats inicialment i enrevessadament descriptius però que de seguida t'enganxen fins arribar a un final sovint inesperat. Cada narració deixa intuir un missatge amagat que animen a cercar-lo fins a aconseguir la seva aparició al final del relat.

"D'improvís t'adones de l'horrible misèria de la vida, de l'aïllament de tota, de la buidor de tot, i de la negra solitud del cor que es bressola i s'enganya a si mateix amb somnis, fins a la mort."

I ara estic acabant un llibre que fa gairebé dos anys que em van regalar i que encara no havia començat tot i tenir curiositat per esbrinar de què anava la dedicatòria... Suposo que tenia els meus motius per no començar-lo, pensava que el gènere del llibre no té res a veure amb els que últimament estava llegint,  a més a més del volum de pàgines no gaire portable. Cada llibre té el seu moment i potser que aquest hagi arribat en el just, suposo que en realitat era aquest el motiu pel qual encara no l'havia obert. Comentaris d'aquest i d'altres en la propera recopilació.

Anteriorment: "Va de llibres" i "Va de llibres II"

El enigma de los patos

Recuerdo ahora el enigma que se planteaba el joven de Holden Caulfield, aquel que de mayor quería ser 'el guardian entre el centeno':

 "Vivo en Nueva York y de pronto me acordé del lago que hay en Central Park, cerca de Central Park South. Me pregunté si estaría ya helado y, si lo estaba, adonde habrían ido los patos. Me pregunté dónde se meterían los patos cuando venía el frío y se helaba la superficie del agua, si vendría un hombre a recogerlos en un camión para llevarlos al zoológico, o si se irían ellos a algún sitio por su cuenta. "

Pues bien, anoche ya se resolvió el enigma. Los patos de este lago, y de otros, y de otros lugares, en los fríos días de invierno se dirigen a Memphis, Tennessee (U.S). Más concretamente a 'The Peabody Memphis', un lujoso hotel en el centro de la ciudad del Blues. Los patos viven en su 'Royal Duck Palace', en el tejado del hotel, cuando no están trabajando, no todo iban a ser ventajas... Antes de empezar su jornada laboral se relajan en su piscina climatizada particular, degustan platos especialmente cocinados para ellos y se dejan mimar y cuidar por su exclusivo 'Duckmaster'.

Los 'Peabody Ducks' se convierten en una de las principales atracciones del hotel y de la ciudad, realizando cada día dos marchas hacia la fuente de mármol del hall del hotel, una a las 11 de la mañana y otra a las 5 de la tarde. Entre flashes, grabaciones y fans, se dirigen des de su palacio, bajando en ascensor privado, hacia la fuente donde durante unas horas se dedicaran a posar para el agradecido y asombrado público.
Para no dañar la sensibilidad de estos particulares empleados, el pato no se sirve en ninguno de los menús del hotel.

La verdadera historia de los Peabody Ducks aquí (la cual no dista mucho de la relatada).

Va de llibres II

Que otros se jacten de las páginas que han escrito; a mi me enorgullecen las que he leído.

  Jorge Luis Borges                      

La llista de llibres pendents continua creixent, el ritme de lectura però, em sembla que va disminuint... Serà perquè els llibres cada cop són més "densos"? Que jutgi qui se'ls hagi llegit.

Aquí va la segona entrega de Va de llibres:

La trilogia Millenium va arribar, no tenia intenció de llegir-me'n cap, però al final em vaig decidir per començar i desprès per no continuar. 'Los hombres que no amaban a las mujeres (Stieg Larsson)' no es podria dir que sigui un llibre e butxaca, i dur-lo cada dia a sobre no és gaire còmode, sort que no és una lectura gaire feixuga i la lletra no gaire petita. Per qui no se l'hagi llegit, vist la pel·licula, o sentit parlar-ne tracta sobre la investigació d'una desaparició que va ocorre fa més de 40 anys. No tinc intenció d'acabar la trilogia, almenys a curt termini. 

El 27 de gener vaig escoltar la noticia de la mort de J.D. Salinger. Ja havia sentit parlar de "The Catcher in the Rye" però no va ser fins llavors que vaig decidir a llegir-ho. Conclusió immediata, el llibre està sobrevalorat. Potser és que m'esperava una altra cosa i mentre el llegia no tenia en compte que el llibre es va publicar al 1951, potser. Conclusió posterior, no crec que estigui sobrevalorat. El llibre explica, en primera persona, les aventures i desventures del controvertit i jove Holden Caulfield. "L'obra no és obscena, simplement és forta pel seu contingut de critica social".

"Vivo en Nueva York y de pronto me acordé del lago que hay en Central Park, cerca de Central Park South. Me pregunté si estaría ya helado y, si lo estaba, adonde habrían ido los patos. Me pregunté dónde se meterían los patos cuando venía el frío y se helaba la superficie del agua, si vendría un hombre a recogerlos en un camión para llevarlos al zoológico, o si se irían ellos a algún sitio por su cuenta. "

No recordo com vaig trobar  'Momentos de placer' de Neil Labute. Relats curts "divertits i originals", lectura lleugera i ràpida. Contes que et sorprenen a l'últim paràgrafs i donen sentit a la història. He de dir que no m'el vaig acabar...

"Discutint" sobre aniversaris a una festa, no d'aniversari; i potser amb unes copes de més, em van parlar de 'Las voces del desierto'.

“Cuando le hablé de la fiesta de cumpleaños, me escucharon atentamente. Hablé del pastel, de las canciones, de los regalos y de la nueva vela que se incorpora cada año.
-¿Para qué lo hacéis? –me preguntaron-. Para nosotros una celebración significa algo especial . Pero no hay nada especial en hacerse viejo. No hay que hacer ningún esfuerzo, simplemente sucede.
-Si no celebráis que os hacéis mayores –dije yo- ¿qué celebráis?
-Que nos volvemos mejores –fue la respuesta- . Lo celebramos si este año somos personas mejores y más sabias que el año pasado. Sólo una o uno mismo puede saberlo, así que eres tú quien debe decirle a las demás personas cuando ha llegado el momento de celebrar la fiesta.
“Vaya, vaya- pensé-, esto es algo que debo recordar”

Marlo Morgan relata la seva experiència al desert australià amb els aborígens i com la seva mentalitat va canviant. La història que relata és sorprenent, detalla molt acuradament costums, creences, rituals d'un grup d'aborígens, els quals al seu parer (el dels aborígens), no surten gaire ben parats. Tant descontents com estaven del resultat final, van aconseguir parar el rodatge de la pel·licula que s'estava fent sobre el llibre i que l'autora admetés que es tracta d'una novel·la de ficció. Ficció o no, el llibre et fa reflexionar.

Feia ja temps que me'l volia llegir, és un d'aquests llibres infantils amb reflexions d'adult que et fan pensar. 'El Principito' d'Antoine de Saint-Exupéry és una metàfora en la qual es tracta de temes tan profunds com el sentit de la vida, l'amistat i l'amor. Comença amb una crítica sarcàstica a les coses importants de la vida i als adults, a com es condiciona als nens i se'ls condueix pel camí "correcte".

“Los hombres ocupan muy poco lugar sobre la Tierra… Las personas mayores no les creerán, seguramente, pues siempre se imaginan que ocupan mucho sitio.”

Buscant per les prestatgeries de la biblioteca, vaig trobar 'Que no me'l toquin' de Marta Sabaté , Premi Pere Quart d'humor i sàtira 2003. Històries que plantegen possibilitats insòlites de relacions humanes. Des de una dona furiosa que es venja dels amors de la infantesa, un home obsessiu que enfonsa l'ànim dels terapeutes o una variant exòtica de l'escudella de Nadal. Relats curts per passar el viatge en tren de cada dia. 

A la feina em van recomanar la lectura d'un llibre que va de llibres, el qual ha fet augmentar considerablement la llista de llibres pendents. Una novel·la trista i que fa pensar que explica la vida i lectures d'una rata, 'Firmin'. 

"Al pricipio me limitaba a comer, royendo y masticando tan felíz, siguiendo los dictados de mi gusto. Pero pronto empecé a leer, un poco por aquí, otro poco por allí, en los bordes de mis comidas. Y según transcurría el tiempo fuí leyendo más y masticando menos, para terminar pasándome prácticamente todas las horas de vigilia leyendo y comiéndome sólo los márgenes."

Al Març van estrenar als cinemes 'The Picture of Dorian Grey' i en comptes d'anar a veure-la, vaig decidir llegir la novel·la, gran decisió ja que abans d'acabar-la vaig intentar veure el film i em va decebre molt ja que no es semblava gens al llibre. Ja havia llegit amb anterioritat a Oscar Wilde i esperava no decebrem , i així va ser. Partint de l'argument de l'eterna joventut, el vertader tema central de la novel·la és el narcisisme, el personatge principal posseeix una excessiva admiració per ell mateix, fins l'extrem de no desitjar cap altra cosa que conservar-se tal i com apareix al quadre. 

"Me pregunto quién definió al hombre como un animal racional. Es la más prematura de las definiciones. El hombre es una multitud de cosas, pero no es racional."

Desprès d'aquest, vaig voler recuperar a un Sade molt narrador, una lectura molt densa que va ocupar diverses setmanes i amb un parell de llibres pel mig. 'Els crims de l'amor' (aquest recull del link no és exactament el que em vaig llegir, he de dir) és un recull de diversos relats llargs, però l'edició que vaig agafar només en tenia tres. Aquests relats no són tan frontals en el tractament del sexe i la perversió com altres de les seves obres, però plasmen igualment la seva particular visió de l'existència. Visió monstruosa, terrorífica, perversa, anormal no aliena a allò humà. Històries amb finals infeliços que no et deixen indiferent. El relat que més em va sorprendre, tot i que aquesta no seria la paraula, va ser 'Florville i Courval o el fatalisme'.

"Degenerem i ens convertim en ninots fastigosos, obsedits pel record de les passions que ens han fer massa por, i de les temptacions exquisides a les quals no vam tenir el valor de cedir."

Buscant una lectura més lleugera abans d'acabar amb Sade, em van deixar 'Sputnik, mi amor'. Ja feia temps que volia llegir a Haruki Murakami tot i que volia començar per 'Tokio Blues'. Es tracta d'un viatge dins un viatge al rescat d'un amor platònic enmig d'un triangle amorós. Un viatge on el protagonista s'adonarà que, tot i estar en el món real, de vegades es possible entrar a una espècie de segon pla o univers paral·lel on la gent es veu a si mateixa fent altres coses, s'escolten, es senten i es veuen coses irreals.

"Me apoyo en la pared y respiro lentamente, en silencio, fijando la atención en un punto del espacio, ante mis ojos. Compruebo los lazos entre un tiempo y otro tiempo. El teléfono no suena. Un silencio sin promesas llena indefinidamente el aire. Pero yo no tengo prisa. No hay por qué apresurarse. Estoy preparado. Puedo ir a cualquier parte."

Començant amb la llista de llibres extreta de Firmin em vaig adonar que la majoria no els podré trobar a la biblioteca. Un dels que sí vaig trobar i per on vaig començar va ser 'The Ginger Man' de James Patrick Donleavy. És una obra lírica i obscena, crònica de lluita contra la castedat, la fidelitat, la sobrietat i l'honor del protagonista, Sebastian Dangerfield, alies Ginger Man. Irresponsable, brut, seductor, entabanador i pobre. Tot i que es burla del món i de si mateix, és fràgil com els pastissos, d'aquí el seu sobrenom. Va estar prohibida a Irlanda durant vint anys i una adaptació teatral al 1959 a Dublín va haver de ser retirada degut a les pressions clericals.

"Refunfuño y gruño,
desprecio y escupo,
pobres cerdos,
sois unos sucios."

Ara mateix estic acabant un llibre i començant un altre. El que s'acaba el vaig trobar a una prestatgeria mentre intentava acabar de fer un registre dels llibres que tinc per casa. És la segona part d'un llibre considerat durant molts anys a França, i a la resta del món, com escandalós i amb una vida pràcticament clandestina, considerat actualment una obra clàssica de la literatura eròtica contemporània: 'Emmanuelle' de Emmanuelle Arsan (Marayat Rollet-Andriane).

"El que se comporta como el vecino de enfrente, es el vecino de enfrente. En lugar de cambiar el mundo, no hará si no reflejar lo que pretende destruir."

I el que acabo de començar:

"El almuezo desnudo: un instante helado en el que todos ven lo que hay en la punta de sus tenedores"

'The Nacked Lunch' de William S. Burroughs, és un descens als inferns de la droga i una denuncia horroritzada i sardònica, onírica i al·lucinatòria de la societat actual, un món sense esperances ni futur. El títol li va suggerir Jack Kerouac, un altre dels autors de la llista de pendents, i es tracta d'un recull de les notes que va escriure durant la seva "Malaltia" i deliri. El llibre es va prohibir a Boston degut als actes de pedofília i assassinat que el llibre planteja, però la sentència va ser anul·lada posteriorment.

Suggerències pels propers?

Va de llibres

No acostumava a llegir gaire, més ben dit, encara no acostumo a llegir gaire; suposo que va per temporades, a l'estiu per exemple no acabo cap llibre, més aviat deixo la lectura pel tren. Però ara què? les classes han acabat, els trajectes en tren no se quan tornaran ...

No podria dir quin d'aquest llibres m'ha agradat més, ni englobant aquells que aquí no apareixen i que anteriorment he llegit o aquells que espero que m'agradi llegir. Sota el link de cada títol trobareu o bé poder llegir el llibre online o bé més informació sobre aquest. 

El primer llibre de la meva tornada al món dels llibres (estic parlant de febrer del 2009) va ser una gran troballa dins la col·lecció que només feia que agafar pols a la prestatgeria. Vaig decidir portar-me'l al viatge al Marroc, però no va ser fins la tornada que el vaig començar (allà ja estava prou entretinguda).

M'havien parlat, no recordo qui, molt bé d'aquest títol, i no em podia estar de no llegir-lo. Aquest llibre va marcar l'elecció de tota la resta.

"1984" de Georde Orwell es la antiutopía o distopía més cèlebre de totes les escrites durant la meitat del segle XX. Orwell (Eric Blair), presenta un futur en el qual una dictadura totalitària interfereix en la vida dels ciutadans de tal manera que resulta impossible lliurar-se del seu control. Es viu la odissea del protagonista en un Londres dominat pel Gran Germà i el partit únic.

Es situa en un futur no massa llunyà, tenint en compte que es va escriure al 1948, i donant lloc a un enginyós joc de números, 1948-1984. Orwell es va esperar el pitjor per aquest futur, jutjant-lo en funció del present, del seu present i segurament aplicable al nostre present, i així determinant que el pitjor del present és el futur, el pitjor de 1948 és 1984.

Intento recordar com però no recordo perquè vaig arribar a començar al març "De Profundis: epistola in carcere et vinculis". Una carta extensa de Oscar Wilde dirigida al seu antic amant Lord Alfred Douglas (Bosie), escrita durant l'empresonament de l'autor a Reading Gaol. Durant tota la lectura es reviu el ressentiment de Wilde cap al seu amant el qual,directa o indirectament, el va dur a la presó cumplint condemna per comportament indecent i sodomia.

Desprès de veure a algú llegint un llibre amb un títol tan "peculiar" no vaig poder resistir la temptació d'anar-lo a buscar a la biblioteca. A "La náusea" Jean Paul Sartre exposa la seva primera filosofia a través del narrador protagonista i mitjançant un diari, amb el qual ens permet conèixer el pensament de l'autor i reflexionar sobre la veritable existència. La nàusea li apareix al protagonista al sentir el caràcter absurd de l'existència, al captar la realitat com quelcom superflu, contingent; els existents (nosaltres inclosos) venim del no-res, existim sense cap justificació i acabem en el no-res.  "Tot el que existeix neix sense raó, es perllonga per debilitat i mor per casualitat" va dir Sartre.

Desprès d'un intent fallit de començar una recomanació "On the Road" de Jack Kerouac (encara la tinc pendent, no la vaig deixar perquè no m'agradés) vaig començar "Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury" de Quim Monzó, entrant ja al mes d'abril.  Un recull de quinze contes independents entre ells però amb una connexió, el nostre món. Tots ells parteixen del món real, tot i que de vegades acaben esdevenint mons irreals i ficticis. Es basen en una idea inicial i única amb sorpresa final, la qual produeix un gag, una situació còmica irreverent, absurda o corrosiva.

Si vaig començar pel final del segle XIX, calia retrocedir una mica més, a finals del segle XVIII i fer aparèixer al revolucionari Donatien Alphonse François de Sade, més conegut com Marquès de Sade. Així vaig continuar a l'abril amb "La filosofia al tocador", publicada de forma anònima inicialment. Escrita com un diàleg teatral, es relata la complerta perversió d'una jove, duta a terme per uns "educadors", fins el punt d'acabar (...), no desvetllaré el final. Seguint la mateixa línia que altres obres de l'autor, conté explícites descripcions d'innumerables perversions i actes de violència extrema que en moltes ocasions transcendeixen els límits possibles. Els seus protagonistes característics són els anti herois, llibertins que protagonitzen aquestes escenes i les justifiquen. Aquests llibre no et deixa indiferent.

Tornant a Sartre, vaig optar per continuar l'abril amb la seva parella, la també filòsofa Simone de Beauvoir amb "Una mort molt dolça". El patiment, la malaltia i els dies finals de la seva mare van donar lloc a aquest text, una profunda reflexió sobre la naturalesa de la mort i de les diverses maneres d'afrontar-la, tant la pròpia con la de persones properes.

Canviant, no totalment, de gènere, vaig començar el maig amb una de les successores de "1984" i "Un mundo feliz" (aquest últim està a la llista de pendents per llegir també), continuo amb les novel·les distòpiques britàniques. "La naranja mecánica" de Anthony Burgess és un llibre realment joroschó, que cal llegir, si pot ser, abans de veure el film de Kubric ja que a la pel·licula s'han omès algunes escenes i també l'últim capítol. El text es planteja les següents preguntes: és l'home un ésser violent?" o "És la societat violenta amb els seus membres?". Els "drugos" de la novel·la es dediquen a realitzar actes violents per pur plaer. Alex, l'humil narrador i protagonista, s'ofereix voluntari, durant la seva estància a la presó, per seguir un tractament basat en la Tècnica de Ludovico, una teràpia fictícia d'aversió assistida mitjançant drogues. Aquesta tècnica és una còpia artística del fenòmen psicològic conegut com condicionament clàssic.

El començament del llibre es fa una mica "pesat" degut al vocabulari nadsat emprant durant tota la novel·la, però al final t'hi acabes acostumant.

Em sembla recordar que cap a mitjans d'abril, durant una de les classes de disseny web (...), el nom de l'assignatura és bastant més llarg, el professor va mencionar una novel·la que va despertar la meva curiositat. El seu títol era "Història d'O" de Pauline Reage (o Dominique Aury, pseudònims de Anne Desclos), i al maig va passar a primer lloc en la llista de pendents.

Es narra com O, raptada pel seu propi amant i conduïda al tenebrós castell de Roissy, es sotmesa a tortures, humiliacions i violacions col·lectives que ella accepta, inicialment, resignada, per amor als dos homes als quals successivament considera els seus amos. 

La novel·la, escrita amb una intensitat eròtica gairebé al·lucinatòria, va estar prohibida durant anys i va marcar la dècada dels 60 donant la volta clandestinament. Dominique la va escriure per seduir encara més al seu amant, la sensació d'abandonament i per un rebot desprès de que ell li diguès: "Les dones no poden escriure novel·les eròtiques".

Fent aquests resum m'adono que vaig continuar amb el mateix tema, l'amor, encara que tractat de diverses maneres segurament. "El perquè de tot plegat" de Quim Monzó és un recull de trenta relats que ens mostren amb precisió l'eterna incertesa humana. Monzó fa una reflexió, a la seva manera, sobre un dels sentiments que més trasbalsen a l'ésser humà: l'amor o millor, l'instint humà d'aparellar-se.

Va començar l'estiu, per tant vaig deixar la lectura, en realitat no sé ben bé perquè no començo cap llibre en aquesta època...

Cap al setembre, i desprès d'haver començat el llibre per casualitat a l'agost  (m'el vaig trobar sobre una tauleta de nit, no tenia son i la lectura era una bona opció) vaig reprendre la lectura de "El misteri de l'amor" de Joan Miquel Oliver.

El text de la contraportada va determinar la seva elecció:

"Toni Amengual, alter ego de l’autor, ens guia pels meandres mentals d’una trama plena de sorpreses, que es va relligant amb soliloquis surreals i episodis hilarants: un filòsof que va per les cases i pensa a domicili, un escultor que desafia l’ordre de la Creació esculpint una vulva gegant, una parella que viatja al futur per conquerir el seu destí…".

Considerada una novel·la pop, plena de referents musicals i divertides digressions filosòfiques que combina elements fantasiosos i exòtics amb reals.

Calia canviar de gènere, i Edgar Allan Poe amb "Històries extraordinàries" era la millor opció per començar l'octubre. El llibre conté: un breu estudi de la obra de Poe, una edició dels seus relats més famosos ("La caiguda de la casa Usher", "Ligeia", "El gat negre", "El pou i el pendul", "William Wilson", "La màscara de la mort vermella", "La carta robada" i "L'escarbat d'or") i una guia de lectura amb propostes de treballs d'aquests i altres textes de Poe.

 Vaig recordar un llibre que em vaig llegir durant l'assignatura de computació quàntica, "L'art de a comunicació secreta: el llenguatge de la criptografia"  de David Juher. Va ser un bon llibre, ple d'històries reals relacionades amb codis secrets i desxiframents impossibles, o no. La disciplina de la criptografia ha protagonitzat fets històrics relacionats amb la guerra i la pau, l’espionatge, la diplomàcia i la caiguda i el ressorgiment d’imperis i civilitzacions.

A l'anterior llibre (el de criptografia) apareix la pregunta: "Què tenen en comú el Kamasutra i la Bíblia?" i així em va aparèixer el següent text pel novembre. El "Kama Sutra" de Vatsyayana és una l'obra dedicada a l'amor eròtic més famosa i antiga de l'Índia. No es tracta, com generalment s'acostuma a creure, d'un llibre referit exclusivament a les diverses postures adoptades. És, pel contrari, un llibre dedicat a l'art de viure enfocat a l'amor i a l'erotisme, es tracta des de trobar parella, del matrimoni, fins la confecció de brebatges i pocions per estimular el desig i totes les arts de l'erotisme més refinat.

Desprès d'aquest, vaig fer una aturada, treballs finals a la universitat i no estudi per l'únic examen que tenia, així que no va ser fins inicis gener 2010, any nou lectura nova que no vaig començar "La fotografia como documento social" de Gisèle Freund. Relata, com una història sociològica, política i artística de la fotografia des dels seus precursors fins els nostres dies. Junt a l'evolució de la fotografia també es fa un anàlisi dels fets que deriven aquesta evolució i de la societat de cada època.

Encara no he acabat aquest llibre però ja he començat el següent, que va sorgir desprès de documentar-me per una de les anteriors entrades al blog. Buscant informació sobre estudis psicològics sortia mencionat el llibre "El señor de las moscas" de William Golding. L'obra és una fàbula de la naturalesa humana, la història d'un grup de nens anglesos que, desprès d'un accident aeri, es veuen abandonats a una illa deserta d'adults i han de lluitar per sobreviure i cercar una sortida. L'obra aborda temes fonamentals de la vida humana com són la necessitat de l'autoria i valors morals, la naturalesa de la societat humana, el perill del salvatgisme, la religiositat o la culpabilitat.

Durant aquests mesos diversos llibres s'han quedat reservats a la prestatgeria per ésser llegits més endavant, altres m'han resultat més interessants. La llista de llibres pendents va creixent i no per deixar de llegir, cosa bona, suposo.

Espero que algú, desprès de llegir això, tingui interès per alguns dels llibres tractats, si és que encara no n'ha llegit cap.