El tren de ayer

Un día cualquiera no sabes qué hora es,
te sientas en el tren sin saber que hacer.
Las vías mojadas han visto llover
y con la música estás llorando otra vez.
Te asomas a la ventana, están parando otra vez
jugando con la gente en el tren.
Demasiado tarde para comprender,
gente, volved atrás, no podemos llegar.

La luz del mediodía no entra en la estación,
vuestra paciencia aguantando llega al final.
Luego por la tarde a la taquilla a reclamar
billetes que consiguen que volvamos a viajar.

Con esta canción (bueno... exactamente con esta letra no, pero esta es la más adecuada para lo que pasó) salia ayer al mediodía de la Ciutat Comtal, en tren, ya que podemos, debemos o tenemos que utilizar nuestro magnifico transporte público por eso de la contaminación y tal y pascual...

"La próxima vez que alguien decida tirarse a la vía del tren, que me avise por favor, y así me busco con antelación otra forma de salir", ésto es lo que comentó el pasajero de al lado después de que el tren parase y de que nos informaran, o no nos informaran, de que hasta en un mínimo de dos horas no nos moveríamos. 

El comentario, moralidades a parte no deja de tener razón, a decir que según las informaciones dadas, la parada se debió a un arrollamiento, sin especificar accidente o no. De saber con antelación que el tren nos iba a dejar tirados en una estación casi incomunicada, hubiese cogido otra linea, para eso sirve vivir en una ciudad con dos lineas que pasan por ella.

Os contaré la historia de mi vida

Haciendo limpieza he encontrado una redacción que escribí en la ESO, y por que no ponerla aquí?

Cuando abrí por primera vez los ojos, pude observar donde me encontraba. Estaba en un lugar oscuro, rodeado de mis hermanos y de un ruido espantoso que me hizo quedar sordo. 

Hasta el día de mi desaparición y muerte, no me había separado nunca de mi familia. Ese día lo recordaré toda mi vida. Que esté muerto no significa que no recuerde. 

Al poco tiempo de nacer, y junto a mis hermanos, me llevaron a una casa transparente, era grande, aunque no lo suficiente como para vivir todos en ella. Después de eso, hubo un gran terremoto. Cuando parecía que todo se había calmado, volvía a resurgir. Así hasta el día de la primera y última salida de casa.

Algo hizo que ésta se levantase, supongo que una especie de grúa, y la puerta de abrió. Por fin podíamos respirar y tener más espacio. Aquella cosa nos cogió a puñados, sin miramientos, sin cuidado. Yo me encontraba al final, estaba ansioso por salir, fui de los últimos. Tonto de mí, si hubiese sabido lo que me esperaba ahí fuera me habría agarrado fuerte para no salir. Pero no fue así, salí y . . . cumplí mi sueño, volar. Había llegado el día, estaba tan emocionado que no me paré a mirar a mi alrededor.

Al poco tiempo llegué a tocar tierra. No fue una caída dolorosa, sino suave y húmeda, cosa que me hizo reaccionar. Me encontraba tirado en una alcantarilla, solo. No sabía que hacer, donde ir, y lo que más me decepcionó, no podía volar.

Pasaban los días y yo allí, sin nada que hacer, sin poder moverme y sin noticias de nada ni de nadie. Hasta el día en que no volví a abrir los ojos. 

¿Ahora a donde debo ir?¿Que debo hacer?, me pregunté. Y una voz me susurró: "Como has vivido tan poco, tendrás otra oportunidad, volverás a ser un confeti".

No lo podía permitir, no podía volver a pasar por aquella decepción, así que le dije que no se molestase, que prefería subir al infierno. 

Así es como llegué aquí. Y vosotros, ¿por que vinisteis?

Veinticuatro y más

Veinticuatro años dan para muchas aventuras y desventuras, muchas risas y llantos, muchos amigos y enemigos . . .

Veinticuatro años dan para hacer y ser lo que uno quiera o no quiera . . .

Ser azules, ya sea por ser unos pitufos, tanto pequeños como de color, como por  la luz, o según el filtro con que se mire.

Aparentar ser lo que queramos, desde un revisor a "charleston", pasando por unas frutas, un caballo, un plato combinado, un bebé durmiente, una bolsa de peladillas, una clau de sol y mucho más.

Imaginar ser famosos cantantes o modelos de pasarela,imaginar ir a la playa pero no ir o ir a la guerra en pintura.

Sonreír o reír según se antoje, posar en una foto seria o dormida.

No leer y dormir, o no dormir y leer, dormir donde sea y cuando se quiera.

Aprender a comer y beber.

Aprender y enseñar juegos nuevos e incluso no apostar en el poker.

En veinticuatro años se pueden tener amigos a los que no les aguantas pero que si que te aguantan.

Pero sobretodo, con veinticuatro años aun queda mucha vida por delante, y muchos años en los que poderte repetir . . .

MUCHAS FELICIDADES!!!!!!!!!!!!!!

Va de llibres

No acostumava a llegir gaire, més ben dit, encara no acostumo a llegir gaire; suposo que va per temporades, a l'estiu per exemple no acabo cap llibre, més aviat deixo la lectura pel tren. Però ara què? les classes han acabat, els trajectes en tren no se quan tornaran ...

No podria dir quin d'aquest llibres m'ha agradat més, ni englobant aquells que aquí no apareixen i que anteriorment he llegit o aquells que espero que m'agradi llegir. Sota el link de cada títol trobareu o bé poder llegir el llibre online o bé més informació sobre aquest. 

El primer llibre de la meva tornada al món dels llibres (estic parlant de febrer del 2009) va ser una gran troballa dins la col·lecció que només feia que agafar pols a la prestatgeria. Vaig decidir portar-me'l al viatge al Marroc, però no va ser fins la tornada que el vaig començar (allà ja estava prou entretinguda).

M'havien parlat, no recordo qui, molt bé d'aquest títol, i no em podia estar de no llegir-lo. Aquest llibre va marcar l'elecció de tota la resta.

"1984" de Georde Orwell es la antiutopía o distopía més cèlebre de totes les escrites durant la meitat del segle XX. Orwell (Eric Blair), presenta un futur en el qual una dictadura totalitària interfereix en la vida dels ciutadans de tal manera que resulta impossible lliurar-se del seu control. Es viu la odissea del protagonista en un Londres dominat pel Gran Germà i el partit únic.

Es situa en un futur no massa llunyà, tenint en compte que es va escriure al 1948, i donant lloc a un enginyós joc de números, 1948-1984. Orwell es va esperar el pitjor per aquest futur, jutjant-lo en funció del present, del seu present i segurament aplicable al nostre present, i així determinant que el pitjor del present és el futur, el pitjor de 1948 és 1984.

Intento recordar com però no recordo perquè vaig arribar a començar al març "De Profundis: epistola in carcere et vinculis". Una carta extensa de Oscar Wilde dirigida al seu antic amant Lord Alfred Douglas (Bosie), escrita durant l'empresonament de l'autor a Reading Gaol. Durant tota la lectura es reviu el ressentiment de Wilde cap al seu amant el qual,directa o indirectament, el va dur a la presó cumplint condemna per comportament indecent i sodomia.

Desprès de veure a algú llegint un llibre amb un títol tan "peculiar" no vaig poder resistir la temptació d'anar-lo a buscar a la biblioteca. A "La náusea" Jean Paul Sartre exposa la seva primera filosofia a través del narrador protagonista i mitjançant un diari, amb el qual ens permet conèixer el pensament de l'autor i reflexionar sobre la veritable existència. La nàusea li apareix al protagonista al sentir el caràcter absurd de l'existència, al captar la realitat com quelcom superflu, contingent; els existents (nosaltres inclosos) venim del no-res, existim sense cap justificació i acabem en el no-res.  "Tot el que existeix neix sense raó, es perllonga per debilitat i mor per casualitat" va dir Sartre.

Desprès d'un intent fallit de començar una recomanació "On the Road" de Jack Kerouac (encara la tinc pendent, no la vaig deixar perquè no m'agradés) vaig començar "Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury" de Quim Monzó, entrant ja al mes d'abril.  Un recull de quinze contes independents entre ells però amb una connexió, el nostre món. Tots ells parteixen del món real, tot i que de vegades acaben esdevenint mons irreals i ficticis. Es basen en una idea inicial i única amb sorpresa final, la qual produeix un gag, una situació còmica irreverent, absurda o corrosiva.

Si vaig començar pel final del segle XIX, calia retrocedir una mica més, a finals del segle XVIII i fer aparèixer al revolucionari Donatien Alphonse François de Sade, més conegut com Marquès de Sade. Així vaig continuar a l'abril amb "La filosofia al tocador", publicada de forma anònima inicialment. Escrita com un diàleg teatral, es relata la complerta perversió d'una jove, duta a terme per uns "educadors", fins el punt d'acabar (...), no desvetllaré el final. Seguint la mateixa línia que altres obres de l'autor, conté explícites descripcions d'innumerables perversions i actes de violència extrema que en moltes ocasions transcendeixen els límits possibles. Els seus protagonistes característics són els anti herois, llibertins que protagonitzen aquestes escenes i les justifiquen. Aquests llibre no et deixa indiferent.

Tornant a Sartre, vaig optar per continuar l'abril amb la seva parella, la també filòsofa Simone de Beauvoir amb "Una mort molt dolça". El patiment, la malaltia i els dies finals de la seva mare van donar lloc a aquest text, una profunda reflexió sobre la naturalesa de la mort i de les diverses maneres d'afrontar-la, tant la pròpia con la de persones properes.

Canviant, no totalment, de gènere, vaig començar el maig amb una de les successores de "1984" i "Un mundo feliz" (aquest últim està a la llista de pendents per llegir també), continuo amb les novel·les distòpiques britàniques. "La naranja mecánica" de Anthony Burgess és un llibre realment joroschó, que cal llegir, si pot ser, abans de veure el film de Kubric ja que a la pel·licula s'han omès algunes escenes i també l'últim capítol. El text es planteja les següents preguntes: és l'home un ésser violent?" o "És la societat violenta amb els seus membres?". Els "drugos" de la novel·la es dediquen a realitzar actes violents per pur plaer. Alex, l'humil narrador i protagonista, s'ofereix voluntari, durant la seva estància a la presó, per seguir un tractament basat en la Tècnica de Ludovico, una teràpia fictícia d'aversió assistida mitjançant drogues. Aquesta tècnica és una còpia artística del fenòmen psicològic conegut com condicionament clàssic.

El començament del llibre es fa una mica "pesat" degut al vocabulari nadsat emprant durant tota la novel·la, però al final t'hi acabes acostumant.

Em sembla recordar que cap a mitjans d'abril, durant una de les classes de disseny web (...), el nom de l'assignatura és bastant més llarg, el professor va mencionar una novel·la que va despertar la meva curiositat. El seu títol era "Història d'O" de Pauline Reage (o Dominique Aury, pseudònims de Anne Desclos), i al maig va passar a primer lloc en la llista de pendents.

Es narra com O, raptada pel seu propi amant i conduïda al tenebrós castell de Roissy, es sotmesa a tortures, humiliacions i violacions col·lectives que ella accepta, inicialment, resignada, per amor als dos homes als quals successivament considera els seus amos. 

La novel·la, escrita amb una intensitat eròtica gairebé al·lucinatòria, va estar prohibida durant anys i va marcar la dècada dels 60 donant la volta clandestinament. Dominique la va escriure per seduir encara més al seu amant, la sensació d'abandonament i per un rebot desprès de que ell li diguès: "Les dones no poden escriure novel·les eròtiques".

Fent aquests resum m'adono que vaig continuar amb el mateix tema, l'amor, encara que tractat de diverses maneres segurament. "El perquè de tot plegat" de Quim Monzó és un recull de trenta relats que ens mostren amb precisió l'eterna incertesa humana. Monzó fa una reflexió, a la seva manera, sobre un dels sentiments que més trasbalsen a l'ésser humà: l'amor o millor, l'instint humà d'aparellar-se.

Va començar l'estiu, per tant vaig deixar la lectura, en realitat no sé ben bé perquè no començo cap llibre en aquesta època...

Cap al setembre, i desprès d'haver començat el llibre per casualitat a l'agost  (m'el vaig trobar sobre una tauleta de nit, no tenia son i la lectura era una bona opció) vaig reprendre la lectura de "El misteri de l'amor" de Joan Miquel Oliver.

El text de la contraportada va determinar la seva elecció:

"Toni Amengual, alter ego de l’autor, ens guia pels meandres mentals d’una trama plena de sorpreses, que es va relligant amb soliloquis surreals i episodis hilarants: un filòsof que va per les cases i pensa a domicili, un escultor que desafia l’ordre de la Creació esculpint una vulva gegant, una parella que viatja al futur per conquerir el seu destí…".

Considerada una novel·la pop, plena de referents musicals i divertides digressions filosòfiques que combina elements fantasiosos i exòtics amb reals.

Calia canviar de gènere, i Edgar Allan Poe amb "Històries extraordinàries" era la millor opció per començar l'octubre. El llibre conté: un breu estudi de la obra de Poe, una edició dels seus relats més famosos ("La caiguda de la casa Usher", "Ligeia", "El gat negre", "El pou i el pendul", "William Wilson", "La màscara de la mort vermella", "La carta robada" i "L'escarbat d'or") i una guia de lectura amb propostes de treballs d'aquests i altres textes de Poe.

 Vaig recordar un llibre que em vaig llegir durant l'assignatura de computació quàntica, "L'art de a comunicació secreta: el llenguatge de la criptografia"  de David Juher. Va ser un bon llibre, ple d'històries reals relacionades amb codis secrets i desxiframents impossibles, o no. La disciplina de la criptografia ha protagonitzat fets històrics relacionats amb la guerra i la pau, l’espionatge, la diplomàcia i la caiguda i el ressorgiment d’imperis i civilitzacions.

A l'anterior llibre (el de criptografia) apareix la pregunta: "Què tenen en comú el Kamasutra i la Bíblia?" i així em va aparèixer el següent text pel novembre. El "Kama Sutra" de Vatsyayana és una l'obra dedicada a l'amor eròtic més famosa i antiga de l'Índia. No es tracta, com generalment s'acostuma a creure, d'un llibre referit exclusivament a les diverses postures adoptades. És, pel contrari, un llibre dedicat a l'art de viure enfocat a l'amor i a l'erotisme, es tracta des de trobar parella, del matrimoni, fins la confecció de brebatges i pocions per estimular el desig i totes les arts de l'erotisme més refinat.

Desprès d'aquest, vaig fer una aturada, treballs finals a la universitat i no estudi per l'únic examen que tenia, així que no va ser fins inicis gener 2010, any nou lectura nova que no vaig començar "La fotografia como documento social" de Gisèle Freund. Relata, com una història sociològica, política i artística de la fotografia des dels seus precursors fins els nostres dies. Junt a l'evolució de la fotografia també es fa un anàlisi dels fets que deriven aquesta evolució i de la societat de cada època.

Encara no he acabat aquest llibre però ja he començat el següent, que va sorgir desprès de documentar-me per una de les anteriors entrades al blog. Buscant informació sobre estudis psicològics sortia mencionat el llibre "El señor de las moscas" de William Golding. L'obra és una fàbula de la naturalesa humana, la història d'un grup de nens anglesos que, desprès d'un accident aeri, es veuen abandonats a una illa deserta d'adults i han de lluitar per sobreviure i cercar una sortida. L'obra aborda temes fonamentals de la vida humana com són la necessitat de l'autoria i valors morals, la naturalesa de la societat humana, el perill del salvatgisme, la religiositat o la culpabilitat.

Durant aquests mesos diversos llibres s'han quedat reservats a la prestatgeria per ésser llegits més endavant, altres m'han resultat més interessants. La llista de llibres pendents va creixent i no per deixar de llegir, cosa bona, suposo.

Espero que algú, desprès de llegir això, tingui interès per alguns dels llibres tractats, si és que encara no n'ha llegit cap.

No hables con extraños, escuchales.

"Creo que he visto una luz, el flash; vigila que en la curva de entrada están los "mossos" (...)". Con estas palabras continuaba el ameno trayecto durante el cual pensaba dormirme.

Eran las 00:30 de la noche, tarde ya para volver en tren, algo pronto para el primer bus. Solo me quedaba esperar en alguna de las múltiples paradas posibles, por que será que no señalizan bien las paradas? será para no aburrirnos en la espera y así tener que estar atentos para salir corriendo?

Al entrar, presencie una presunta disputa entre conductor y pasajero, presunta por que al final no era nada, disputa por el tono con el que ambos llevaban la conversación. Resultó que el conductor reclamaba unos billetes que el pasajero no pagó del trayecto que realizó en familia en Nochevieja. Seguramente no se los pagó en realidad, y el conductor los reclamaba de verdad, pero el problema acabó con un simple "¿y como vamos?" y con  "bien, como siempre".

Mi intención, antes de subir, era dormir durante el trayecto, pero después de aquella introducción no podía dejar de prestar atención a la conversación ajena.

Resulta que el pasajero magrebí de 55 años, llamemosle A, tenía un padre que falleció a la edad de 105 años, lo cual le permitían disponer de unos años de margen para seguir con sus "actividades". El padre de A tubo 4 mujeres y 46 hijos, pero A no lleva la cuenta de cuantos sobrinos tiene. Sus hermanos andan repartidos por diversos países, ninguno se encuentra ya en Marruecos.

Actualmente A tiene dos mujeres, una en Marruecos y otra que vive con él en España (comentar que con él viaja una mujer, pero no sabría decir si esta seria la otra . . .), pero le gustaría casarse con una joven española de 18 o 19 años.

Estaba tan metida en lo que hablaban que no reconocía ni por donde estábamos pasando, pero un olor muy familiar resolvió la duda. Un inconfundible olor a café delata a Mollet.

Ya en Granollers, no era de extrañar que a la 1:30 de la madrugada no hubiese gente peculiar ni gente por las calles de un pueblo sin vida nocturna, que cambio el de la ciutat comtal. De la estación a casa tan solo un perro paseando a un zombie, un par de muchachos en estado critico y un destacable polvocar sin matricula en el parking.

Más divertido fué el trayecto en bus, no podía pedir ya nada más a ese día.

Un día que empecé en máquinas, de cinta a montaña y de cadena al agua. Continué por Barcelona, del centro y por la eixample en bici hasta pedralbes,  y de la illa bajo tierra hasta el paralelo , para descansar en tantarantana con Old Records  y unas risas. El espectáculo no acabó muy tarde, una cena no venia mal, y acabé en tallers en un bar.

Así el primer tren perdí, y por el principio seguí.

El mono desnudo

Me han hecho caer en la tentación de hacerme un twitter, sisi, un twitter :s. Primero un blog, ahora un twitter . . . pero que me está pasando???

Primeras horas de vida, primeros comentarios, y como resultado de todo comentario, se despierta un singular interés en mi (últimamente padezco esta extraña afección) e investigo sobre el tema (sea tema, palabra clave, sugerencia o imaginación al poder).

Cito textualmente el origen de esta entrada:

"Tienes un blog serio y de chica con inquietudes...pondrás fotos en pelotas y/o de monos? Me gustan mucho los monos." by rochamback

Y me surge la duda... "¿Que tal monos en pelotas?"

Y aquí el resultado: "El mono desnudo"

y el primer párrafo del libro:

"Hay ciento noventa y tres especies vivientes de simios y monos. Ciento noventa y dos de ellas están cubiertas de pelo. La excepción la constituye un mono desnudo que se ha puesto a sí mismo el nombre de Homo sapiens. Esta rara y floreciente especie pasa una gran parte de su tiempo estudiando sus más altas motivaciones, y una cantidad de tiempo igual ignorando concienzudamente las fundamentales. Se muestra orgulloso de poseer el mayor cerebro de todos los primates, pero procura ocultar la circunstancia de que tiene también el mayor pene, y prefiere atribuir injustamente este honor al vigoroso gorila. Es un mono muy parlanchín, sumamente curioso y multitudinario, y ya es hora de que estudiemos su comportamiento básico."

No Día de NoPlaya

Un día de NoPlaya se intentó planear,
pero con un miembro menos no podíamos quedar.
Una substituta debíamos encontrar,
y así una Bonita ocupó su lugar.

El mal tiempo acompañaba,
y las ganas no faltaban,
pero debíamos encontrar algo que hacer,
algo con lo que todas nos pudiéramos entretener.
Unos juegos nos bastaban y sobraban
para ocupar la noche que nos acompañaba.

Empezamos con nuevos sabores absolutos que probar,
a cual peor teníamos que clasificar.
No aprendimos que red ruby es pomelo,
ni que raspberry frambuesa no parecía serlo.
Pero si que pears pera es,
aunque por el olor no lo sé.

Gracias a azucares el malgusto desapareció,
dando lugar a una adictiva afición.
Los caramelos no podíamos dejar,
pero nuestro deber era enseñar a jugar,
con una ordenada lista de jugadas a redactar
y un texas hold'em aprender a ganar.
Al final con all in por turnos acabamos perdiendo,
y así otro juego se acabó imponiendo.

Una fiesta de cacahuetes o huesitos,
espagueti, personajes y acertijos.
Aquí aprendimos que por un murciélago decapitar,
a un hospital te tendrían que llevar
y que un armario antes de la mudanza,
hasta con el trasero de un autobús tiene semejanza.
Incluso nuevas marcas inventamos,
pero con unas gafas naranja no dibujamos.

El mejor se hacía esperar,
pero con las palabras prohibidas debíamos terminar.
Una sonora bocina con risa contagiosa nos avisa,
algo hemos dicho con mucha prisa.
Acertadas estábamos diciendo obviedades,
sin estar seguras de decir verdades.
Sabíamos lo que sacar de un sóplalo,
más aún si mozzarella nos decía adivínalo,
pero difícil estubo encontrar a Adán,
aún sabiendo que Eva mostraba su afán.
De tres en tres teníamos que acabar,
para de uno en uno avanzar,
con el fin de finalizar,
una partida reñida que queríamos continuar.

Llegó la hora de marchar,
aquella con la que los otros querían continuar.
Con las ganas de una salada Total nos quedamos,
pero para otro día la dejamos.

Tarde ya para alargar,
rápidamente debo acabar,
con una imagen clausuro,
todo lo dicho sin apuro.